El mal habita en els detalls
¿Som capaços de suportar l’existència del terror? Més ben dit: ¿podem arribar a entendre’l, a enquibir-lo en el nostre imaginari? M’atreviria a dir que sí, sempre que sigui en un espai i un temps acotat i sota unes condicions estrictes. Un mal exempt, no pas adossat al mur de la realitat tangible, sinó com un fenomen aliè, una tenebrosa edificació en el desert. Podem entomar la tortura, la violència, el menyspreu, sempre que se’ns aparegui sota l’aparença d’un monstre repulsiu. El monstre no ens interpel·la ni ens representa ni el percebem com a humà. És una construcció que podem arribar a entendre sempre que exerceixi la monstruositat a temps complet, perquè davant l’horror, si més no, apliquem la regla del refugi. Sí, aquestes coses passen, però només en un entorn determinat, en un infern acotat, producte de la febre repulsiva d’un malalt. Som capaços d’enfrontar-nos a la consternació, a la feredat dels esdeveniments, si els podem emmarcar en un territori paorós. No és pas que es dilueixi l’aversió, la paüra, però mirem que s’imposi la lògica del calabós. És només dins l’espaventós reducte on víctima i botxí conviuen que s’implanta l’esgarrifor.
Tot trontolla (encara més: aquesta "acceptació" del mal no és gens gratuïta, no ens enganyem) quan se’ns planta al davant la possibilitat que el botxí només sigui monstruós a unes hores convingudes. La víctima, no. La víctima hi és sempre, tothora. Mai no deixa de viure l’esglai. De les tortures a l’Escuela de Mecánica de la Armada, per exemple, tant ens impressionen les descàrregues elèctriques o els ofegaments com l’aparell on els militars argentins fitxaven per justificar la jornada laboral. Sortien de l’infern, arribaven a casa, sopaven, jugaven amb les criatures i l’endemà, abans de tornar a l’ESMA, les duien a classe. Després, es vestien de monstres i tornaven a practicar l’horror en horari convingut. La irrupció de la quotidianitat en l’equació ens atabala, ens desconcerta, ens sacseja. Aleshores, ja no sabem com reaccionar, perquè ja no tenim el monstre localitzat en una habitació, sinó que campa entre nosaltres. És similar el que descriu La zona d’interès. El jardí amè és veí de les càmeres de gas.
El cas de Gisèle Pélicot derrueix tots els mecanismes de defensa. Justament perquè l’espant conviu amb el sofà i la manta. Quan pensem en els detalls del cas (92 homes que la van violar durant anys, mentre dormia, anestesiada pel seu marit) l’esgarrifança excedeix tots els límits. ¿I la vida "normal" que feien durant el dia? ¿I els jocs amb els nets, els dinars familiars, les celebracions d’aniversari? Convivien amb la barbàrie. Els detalls són repugnants i arriben al paroxisme durant el judici al criminal. Als criminals. Un d’ells –Jean, Didier, Jean-Luc, Romain, Redouan, Cédric, Grégory, Karim, Jean-Marc, Philippe, Quentin, Nicolas, Vincent, Patrick, Paul…– arriba tard i s’excusa dient que ha hagut de dur els fills a l’escola. El pare amatent va ser un sàtrapa nocturn. El mal habita en els detalls.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
