Orriols i la reconquesta de Catalunya

Si van a Ripoll per entendre Sílvia Orriols, l’alcaldessa que aspira a ser la Marine Le Pen de l’independentisme català, no comencin per la casa on vivia Younes Abouyaaqoub, l’autor de la massacre de la Rambla. No perquè el sagnant atemptat del 2017, perpetrat per un grup de joves ripolleses d’origen marroquí, constituís un toc d’alerta per a tothom en aquesta petita ciutat d’una mica més de deu mil habitants. Per a Orriols va ser fins i tot més que això. La confirmació que el mal continua niant en l’islam, com fa 13 segles, quan els sarraïns van arrasar l’ermita aixecada pels visigots on està avui el superb monestir de Santa Maria. Si van a Ripoll, comencin per aquest monestir i comprendran millor per què aquesta dona de 40 anys, líder d’Aliança Catalana, de família humil, mare de cinc fills, pot condicionar la política catalana dels pròxims anys.

"Importem traficants, violadors, fanàtics, misògins i bàrbars". En boca seva, aquestes paraules resulten tan aterridores com magnètiques. Com si fossin les d’un comte català atrinxerat als cingles del Montgrony, disposat a iniciar la reconquesta de Catalunya. A Santa Maria de Ripoll ressona el Mentem meam laedit dolor. El dolor em turmenta la ment. Turmentada ha d’estar una dona capaç de dir coses com aquesta, en ple segle XXI. A Ripoll, els immigrants no passen del 15%, però per a ella ja ha començat el Gran Reemplaçament. La idea no és seva, però ha sabut adaptar-la a un univers independentista sumit en la depressió, després d’una dècada d’emocions exaltantes. Mentre Esquerra pacta amb Pedro Sánchez i Junts per Catalunya espera la tornada del messies, ella proposa continuar fugint cap endavant. Anem a totes. Ens alliberarem també de l’Estat francès i d’Estat Islàmic. Són paraules seves. Una cosa semblant havia de tenir al cap Guifré el Pilós, quan va posar la primera pedra del monestir.

Notícies relacionades

Via recta

La gran explosió al carrer de Borrell

Quatre filles i un fill, té l’alcaldessa. Guinedell, el nom de la qual era el de la dona del Pilós; Queralt, en honor a la pedra més alta; Violant, com la dona de Jaume el Conqueridor; Peronella, que va ser reina d’Aragó i comtessa de Barcelona, i Fortià, que suggereix el que cal tenir per enfrontar-se a tants dimonis alhora. És possible que el rigorisme extrem d’Orriols hagués quedat en una excentricitat més si no s’haguessin produït els atemptats gihadistes. Mai ho sabrem. En tot cas, ella ha sabut explotar-los, invertint l’ordre dels factors en el programa d’Aliança Catalana. Posant per davant la islamofòbia i deixant que la independència sigui alguna cosa així com una conseqüència lògica de la necessitat de protegir-nos dels musulmans. "Aplicarem amb mà de ferro la llei d’estrangeria catalana", promet. Perquè la gent pensi que, amb ella, no arribarien autocars amb refugiats, ni hi hauria diputades amb vel, ni por de sortir de nit. Fins ara, l’independentisme bevia de l’espoli fiscal, del greuge dels decrets de Nova Planta, de la defensa de la llengua i de l’estúpida gestió d’octubre que va fer Mariano Rajoy. Orriols li ha afegit una altra raó de ser: aixecar fronteres davant l’islam. Res d’immigració circular. Defensar la costa catalana, amb torres de guaita, com van fer els reis després de la Reconquesta.

El pensament d’Orriols pot semblar ranci, i ho és, però no més que el de Meloni, Le Pen o Alice Weidel, que poden determinar el futur d’Itàlia, França i Alemanya. A més, la líder d’Aliança Catalana no necessita treure el 30% dels vots. En té prou amb el 15% per condicionar qualsevol alternativa de la dreta catalana. Ho saben Junts i Carles Puigdemont, que veuen en ella una competidora incòmoda i una aliada tan incòmoda com inevitable per tornar a governar la Generalitat. Mentrestant, ella pensa créixer explotant el desengany que recorre les files independentistes. Oferint als joves cadells de Junts i als republicans desconcertats per la crisi del seu partit una oportunitat de continuar somiant. Tot i que aquests somnis només serveixin per viure turmentat, pensant en el moment en què calgui decidir si val la pena morir o matar per Catalunya.