¿Es pot viure sense majoria?

Per això em va sorprendre ma non troppo quan en el comitè federal del dissabte següent –que va deixar clar que no hi haurà rebel·lió del PSOE pel pacte PSC-ERC– va afirmar: "Hi ha Govern per a llarg. Avançarem amb determinació, amb o sense suport de l’oposició. Amb o sense el concurs del Poder Legislatiu".

És una frase precipitada, potser poc reflexionada i fruit d’un excés d’autoconfiança, però en tot cas molt desafortunada. La democràcia és el govern de la majoria i Aitor Esteban, l’hàbil portaveu del PNB, ja la va sentenciar: "Una cosa és voler i una altra és poder. És clar, que pots momentàniament, unes setmanes o mesos, però...". Sánchez podrà aguantar –no hi ha moció de censura possible amb èxit i el PSOE sap que governa gràcies a ell–, però viure sense pressupostos, perdent votacions i sense poder aprovar noves lleis, pot ser l’infern. ¿Un infern, tres anys més? És clar que per a ell –i per al PSOE– pitjor seria estar, com Feijóo, a l’oposició. ¿Aguantar fins que les enquestes siguin favorables?

De moment, potser no és l’infern, però sí, malgrat que ara l’Església diu que no existeix, un dur purgatori. Ahir, l’ABC obria la seva portada amb un titular espectacular: "Doble derrota de Sánchez en l’inici del curs parlamentari". Però no és només cosa de l’ABC, El País (pàgina 17) ho avalava: "El Legislatiu s’imposa i clava un doble revés a Sánchez".

Cert, una proposició no de llei del PP que demanava el reconeixement d’Edmundo González com a president de Veneçuela va sortir aprovada per 177 vots a 164 gràcies que el PNB (això que Sánchez menyspreés el Parlament no devia agradar) es va unir al PP, Vox, UPN i Coalició Canària. Cert, és un vot piadós del Congrés (sense efectes), però demostra que la majoria és evanescent i l’incomoda perquè afecta el seu prestigi intern i fins i tot internacional. Un dels seus objectius, com s’ha vist en el seu viatge a la Xina (segon en 18 mesos) i la seva trobada amb el poderós Xi Jinping per frenar la guerra comercial entre la Xina i Europa. I si els set diputats de Junts no s’haguessin absentat per anar a la manifestació de l’11 de setembre, el trencament podia haver sigut pitjor: 184 a 164.

Poc importa que Sánchez tingui raó. Edmundo González només ha demanat asil –i ho ha agraït–, no que se’l reconegui com a president. Per això González Pons s’equivoca quan diu que ha sigut un favor a Maduro. A més, és lògic que Espanya s’alineï amb la UE, que no vol repetir el fracàs del 2019, quan va reconèixer com a president Juan Guaidó, que ara està perdut per Miami. Però també és cert que Espanya ha fet d’avançada de la UE (només amb cinc països més) en el reconeixement a Palestina. Conclusió: aprofitant la falta de majoria, Feijóo es venja de Sánchez. No pot fer-lo fora, però a l’humiliar-lo treu pit.

Notícies relacionades

Es finança Catalunya, es finança Espanya

Sèneca assenyalaria Trump

Més rellevància té la decisió de la Mesa del Congrés (tot i que sigui per casualitat) d’obligar-lo a comparèixer amb urgència per la crisi migratòria de les Canàries. El problema dels més de 5.000 menes, menors no acompanyats, (i creixent) a l’arxipèlag no se soluciona i el president canari, Fernando Clavijo, un polític constructiu, s’ha atipat de carregar sol amb el pes. Si Sánchez no ho resol, perquè no sap o perquè no s’entén amb Feijóo (que es venja pel menysteniment socialista), reacciona disparant contra Sánchez (porco governo). El control de la immigració és un problema greu a tot Europa (vegem el que passa a Alemanya) i Clavijo posa en relleu que Sánchez no sap, no contesta. El pitjor és la impressió de contínua impotència, però a més el vot de Coalició Canària és important per a Sánchez al Congrés. ¿Una altra via d’aigua en els seus suports parlamentaris?

Aitor Esteban encerta. Sense majoria es pot sobreviure... però només momentàniament. Amb les derrotes parlamentàries acaba passant com amb allò de la gerra que tant va a la font que al final es trenca.