Gisèle Pelicot, víctima de la normalitat

Mentre em preparo, faig el llit, em rento les dents, m’agrada sortir al balcó i observar-los, com tiren, els adults dels nens, i ells, d’unes motxilles reconvertides en maletes de mà més grans que els trolleys que porto en alguns viatges. El "¡no vull, no hi vull anar!" d’un d’ells es barreja amb el repàs de les taules de multiplicar i l’alegria, encara adormida, de tornar a trobar-se amb els companys, a qui no veuen des de fa un parell de mesos, potser més.

Han substituït, ells, en la meva rutina matinal, dues monges que vivien en un dels diversos convents pròxims a casa meva i que cada dia anaven a comprar el pa a la fleca que hi ha en aquest carrer tranquil. Les vaig descobrir durant la pandèmia, quan vaig començar a teletreballar, i em vaig acostumar a la seva presència, que em calmava fins al punt que vaig començar a fotografiar-les per assegurar-me que tot el dia, el meu ànim, l’estat del món, anava millorant, o estava almenys en el seu just desordre.

He perdut el compte de quant fa que no passen per aquí, però ja fa temps; desconec el motiu, tot i que eren molt grans i prefereixo no pensar-ho. Han sigut substituïdes, en la meva imaginació, pels pares i els nens, i el mateix ha passat amb la veu, un fil, pràcticament inoïble, de la meva veïna de dalt. Abans, a través de la finestra de la cuina, es colaven les converses entre ella i la seva cuidadora. Ara, sento els balbotejos, plors i rialles d’un nadó. La vida, concentrada en uns metres quadrats, amb el seu futur, possible o truncat.

És això, l’avenir dels que m’envolten o d’aquells amb qui em creuo, el que m’intriga a l’escoltar i observar, i per això ho faig. Com fa uns dies, en un complex esportiu a l’aire lliure d’un poble al costat del meu. Havíem anat a veure el meu nebot gran jugar a futbol, i jo estava en un lateral del camp amb la nena petita, de quatre anys. De sobte, sense dir res ni cridar l’atenció, va treure un conte del bolso que portava penjat, es va posar unes ulleres sense vidres i va començar a llegir, primer asseguda a terra i, després, acabat el partit, dreta, caminant, on fos, era igual.

Valentia

Em vaig emocionar, i vaig pensar, vaig imaginar, un futur per a ella, envoltada de llibres, capaç de construir una habitació tan pròpia com el seu caràcter, extraordinari. Però aquesta il·lusionant imatge va ser eclipsada, enterbolida, arruïnada per la notícia que més m’ha impactat en els últims mesos, el cas de Gisèle Pelicot.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Durant almenys una dècada, aquesta dona, fins ara anònima, va ser violada per més de mig centenar de senyors reclutats pel seu marit, i a ella prèviament li subministrava narcòtics que la deixaven en un estat d’inconsciència pròxim al coma. Desenes d’homes normals, bombers, policies, infermers, periodistes, monstres emparats sota aquesta etiqueta, el normal, la cultura de la violació en la seva forma més dolorosa i evident.

Tant de bo la valentia de Gisèle Pelicot, que en el judici ha volgut donar la cara, serveixi perquè les dones que avui són nenes, com la meva neboda o la nena que recitava orgullosa la taula del tres, no siguin mai, mai, víctimes de la normalitat.