Retrat del monstre

Com caçar un monstre és inversemblant, tant que, si fos un treball de ficció, no ens ho creuríem. Que sigui tan increïble contribueix de manera notable a la nàusea que genera. Gros, culte, amant del cine i de la literatura, el negatiu atroç de Cinema Paradiso, es mostra davant la càmera com una persona egoista, sense remordiments, mentidera compulsiva, desassociada del que va fer i del mal que va causar. És increïble el que Gros permet que Tamayo gravi, des de la seva relació telemàtica i inapropiada amb adolescents que amb prou feines coneix fins a la seva decisió de fugir de la justícia. Sense pudor, sense aparent consciència de la realitat, mostra el seu menyspreu per les víctimes, el seu sentiment d’impunitat, el castell de mentides on habita.

Aquest castell s’erigeix davant la càmera de Tamayo –sempre present, mai oculta; Gros sabia que el periodista el gravava sempre– amb un desvergonyiment sorprenent. Mentida rere mentida, eufemisme rere eufemisme, el monstre va construir una torre rere la qual es va refugiar perquè hi va creure. La mentida era el seu món. El documental la mostra pel que és: un grotesc exercici de cinisme, però convé no infravalorar-la. Aquesta torre va permetre al monstre no només justificar-se i tolerar-se, sinó persistir. També va ser una torre d’impunitat.

Potser aquesta és la part més esgarrifosa del documental: la despullada exhibició del sentiment d’impunitat. Condemnat en ferm, Gros evita l’ingrés a presó amb tàctiques dilatòries bastes, com una malaltia imaginària o absentar-se de casa seva. ¡I li funciona! Com a espectador, això enerva, i Tamayo –brillant en el seu relat, sempre amb la brúixola moral ben orientada– al·lucina amb nosaltres. Alhora, Gros nega la seva culpabilitat i maniobra per evitar complir la condemna. Es presenta com a víctima, i el dubte persisteix: ¿de veritat que s’ho creu o és tot un gran exercici d’il·lusionisme? Però espanta molt aquesta impunitat i les conseqüències reals que té: víctimes marcades de per vida, mai recompensades, que Gros no reconeix mai com a tals.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Com indica Tamayo en un moment del documental, algunes de les víctimes reals que hi apareixen prefereixen no ensenyar la cara. En canvi, el monstre no sent cap vergonya. Al contrari, s’exhibeix sense pudor, disfrutant de l’atenció que rep, de la suposada astúcia amb què obra, de la impunitat amb què prossegueix la seva vida sense complir la condemna ni afrontar les conseqüències dels seus actes, amb la seva vida a la fi com a protagonista d’una història cinematogràfica, com les que exhibia al cine del Masnou. El clímax final, tan increïble com tota la seva història, està marcat per la seva expressió d’incredulitat al ser detingut. ¿Com pot passar-me això a mi?

Periodísticament, Tamayo ha fet un treball més que notable. Desconstrueix el gènere del true crime i pren partit sense complexos en la història que explica. Molts es fixaran en el procés i en el final tan cridaner (del qual es pot discutir llargament), però el que sobretot presenta Tamayo és el brutal perfil periodístic d’un monstre esgarrifós al qual ha tingut accés gairebé total. No és un exercici senzill, i el periodista n’ha sortit airós. Als espectadors ens queda una història de terror sense maquillatge ni efectes especials, reflex implacable de la realitat. Esgarrifós.