Trampes del finançament singular

En primer lloc, per al bon èxit del propòsit (el reencaix de Catalunya dins l’Estat), cal allunyar al màxim l’acord del joc de suma zero; és a dir, de la redistribució horitzontal per la qual l’aspiració de més recursos d’una comunitat serà a costa de les altres. El focus s’ha de posar en el desequilibri vertical: què es queda l’Estat de tota la recaptació guanyada. En efecte, el pecat original ve de la distribució inicial dels ingressos públics, i no del seu repartiment entre comunitats. Estant en mans de l’Administració central tots els recursos, aquesta autoritat ha actuat a la seva conveniència, com si les comunitats no fossin també Estat. Ha permès participar els governs autonòmics d’unes quanties (percentatges d’impostos), suposadament en vista del cost efectiu inicial resultant de la cessió, al seu dia, d’algunes competències. Més enllà d’aquest cost, l’Estat s’ha escarrassat a acontentar el total de la despesa realitzada amb partides addicionals. I, fixades les participacions generals, ha volgut aparentar objectivitat en la distribució dels recursos a través de variables demogràfiques ajustades a conveniència i completades amb subfons que, més que aconseguir aquesta objectivitat, han creat un petit Frankenstein sense una pauta d’equitat reconeixible i amb el qual ningú està content.

No és, per tant, un tema a resoldre augmentant la pressió fiscal, sinó redistribuint la tributació actual. Es tractaria d’obviar el tema d’anivellament horitzontal per centrar el debat en el nivell vertical, a partir dels recursos que manté l’Estat i que han evolucionat més i millor que les necessitats de despesa de les competències assumides per les autonomies. Si ha fet falta, ha centrifugat a favor seu els objectius de dèficit.

Ordinalitat

En segon lloc, cal separar d’una vegada les qüestions de desenvolupament regional, les diferències de renda per càpita i la convergència econòmica, de les qüestions de finançament que no són d’altres que les de la provisió de serveis de l’Estat del benestar. Les primeres tenen a veure amb infraestructures, amb inversions selectives i condicionades en el seu destí, avaluables i per períodes definits, en forta coordinació amb els fons europeus i servint de palanca al sector privat. Una tasca que hauria d’estar centrada en el Fons de Compensació Interterritorial. Les segones, les de finançament autonòmic, miren de garantir serveis fonamentals i despesa social (que són el nucli de les competències autonòmiques), assegurant-li la seva cobertura bàsica, sigui quina sigui la capacitat econòmica pròpia per finançar-los.

En tercer lloc, cal reconèixer i acceptar que la contribució solidària té límits (serveis essencials), ha de respectar l’ordinalitat (ja que són serveis universals, l’accés als quals no depèn de la renda dels ciutadans), amb transferències garantides que no poden ser a costa de reduir l’esforç fiscal (rebaixes fiscals internes i dúmping fiscal, exigint solidaritat entre territoris i no exercint-la dins de la mateixa comunitat) i entendre que el total de la despesa pública territorial no és, només, qüestió d’esforç fiscal, sinó de capacitat tributària: tots els països, estats i comunitats gasten en serveis públics fins on es poden permetre. De manera que no totes les desigualtats en despesa són inacceptables. Per tot això, s’han de valorar les rendes en termes reals, ja sigui per la capacitat adquisitiva de les transferències per als serveis públics a accedir, atès el diferencial de preus, o comptabilitzant la renda efectiva en capacitat de compra, una vegada pagats els impostos de la renda de les famílies.

Notícies relacionades

Es finança Catalunya, es finança Espanya

Sèneca assenyalaria Trump

Sense entendre aquestes tres qüestions, és probable que el debat es contamini de manera explosiva. La pressió en els mitjans d’alguns acadèmics des de regions subsidiades, en coalició amb les privilegiades, en defensa de l’statu quo n’és un símptoma claríssim.

Finalment, perquè l’acord arribi a bon port, la singularitat catalana ha de superar dues trampes. Primer: l’acord obre una via addicional, no substitutiva, del règim comú. Catalunya serà pionera i qui es vulgui afegir a una alternativa de més autonomia, menys garantista per a les autonomies però de més responsabilitat fiscal, que ho faci. L’acord no pot estar supeditat a l’aquiescència de totes les comunitats en un nou sistema que es converteixi en una suma de singularitats, que fàcilment pot acabar en una baralla entre els partits espanyols sobre qui té més singularitat. I, en segon lloc, cal evitar que l’inici de l’efectivitat de l’acord depengui de la quantia primera de recursos aconseguits. Que no siguin la conjuntura o els objectius fiscals europeus, o un augment de recursos des d’una reforma fiscal pendent, allò que marqui el començament del treball per a l’acord. Sortir del forat del règim comú pot valer la pena, tot i que el dèficit fiscal no baixi gaire..