11S: set anys després

El "flaix" que més retrata l’ocorregut és el de la crònica d’Alex Gubern: "Normalitat en la Diada institucional i punxada en la Diada indepe". Normalitat institucional, perquè no hi va haver ni un incident rellevant en l’ofrena floral del matí davant l’estàtua de Rafael Casanova. El Govern i els partits van fer la seva ofrena en absència gairebé total dels xiulets d’altres ocasions. I en el recital de la nit, davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch de Montjuïc –presidit per Salvador Illa, seguint el guió marcat pel seu antecessor, Pere Aragonès– tampoc va passar res.

L’elecció d’Illa és un canvi d’època. Per primera vegada des del 2012, en la segona elecció d’Artur Mas, la Generalitat no té un president compromès amb el procés. Però no ha sigut un canvi radical, perquè Illa va necessitar els vots de la independentista ERC, aconseguits després d’un pacte laboriós que acorda un "finançament singular" de Catalunya. Per als republicans, "un concert fiscal".

A més, el segon partit de Catalunya (Junts) i el tercer (ERC) són independentistes. Per això l’encert d’Illa ha sigut proposar un canvi sense traumes. Girar full del procés, però prometent governar per a tothom. El PSC sempre va intuir que el procés s’hauria de superar mirant al futur, no removent els xocs del passat. Ja a la campanya del 2017 –i li va costar vots que, irritats amb el procés van anar a Cs, que va guanyar aquelles eleccions– Miquel Iceta, llavors candidat del PSC, va afirmar que la solució passaria per indults a dirigents independentistes que, abans del judici, ja dormien a la presó.

Fruit dels seus errors, una DUI que trencava amb l’Estat de dret i que va fracassar amb l’aplicació del 155, avalat per Rajoy i Sánchez, i la fantasmal idea que Europa, o almenys una part, negociaria amb el "nou Estat", l’independentisme va anar perdent credibilitat. El que van prometre no es complia. I fins a la presidència d’Aragonès –quan es recomponen relacions amb l’Estat– cap càrrec de la Generalitat va ser rebut a Brussel·les. I el fracàs aguditza les divisions que ja existien des d’abans.

Una altra cosa és que instàncies judicials europees hagin obstaculitzat l’extradició de dirigents independentistes, ja que el rigorisme del Suprem (presó fins i tot anterior al judici per actes sense violència) ha aixecat reticències en mitjans jurídics de molts països.

L’independentisme ha perdut el poder perquè –fruit de la pèrdua de sentit de la realitat el 2017– ara només ha mantingut el 59% dels alguna cosa més de dos milions de vots que va obtenir llavors, en les eleccions convocades per Rajoy després del 155. Però 1.241.000 vots són encara molts i no es pot construir una Catalunya normalitzada ignorant aquesta realitat. Catalunya és un gran transatlàntic que no admet bruscos canvis de rumb.

El que sí que ha demostrat aquest 11 de Setembre és que la desinflamació –condició prèvia a tota normalització– ha funcionat. Ja va passar amb els indults i la desaparició als carrers dels llaços grocs i s’ha anat veient en les successives manis de l’11S. Les xifres ho deixen clar. En les eleccions del 12M, l’independentisme ha perdut perquè va deixar de tenir molts vots, però en va conservar el 59% dels del 2017. En canvi, els manifestants independentistes de dimecres passat van ser només el 7% dels de llavors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’aspiració a la sobirania plena segueix, però la gran inflamació –l’exigència d’una independència exprés i unilateral– s’ha desplomat. Un 59% dels del 2017 continua votant sobiranista, però només un 7% dels de llavors surt al carrer i crida: "Ni ens han pacificat, ni estem pacificats".

La desinflamació és irrefutable. La normalització és una una cosa més complexa i es pot veure des de prismes diferents. En tot cas, és un objectiu més ambiciós que només ha començat i que necessitarà molta discussió i diàleg. El país és plural, el Parlament està molt fraccionat i ningú pot pretendre ser l’únic a parlar en nom de Catalunya.