Atenció a la conversa

Avui vivim immersos en una economia de l’atenció, en la qual el combat de tots contra tots (empreses, partits, escoles, esglésies, oenagés, xarxes…) és, per damunt de tot, un combat per conquerir la nostra atenció. L’autèntic poder (econòmic, polític, social, religiós…) el té qui és capaç de capturar la nostra atenció.

L’economia –i la crisi– de l’atenció afecten directament les nostres converses i la seva qualitat. Viure en una economia de l’atenció és rellevant biogràficament i generacionalment perquè configurarà la nostra vida: comptat i debatut, la vida que haurem viscut serà el resultat d’allò a què haurem prestat atenció, en un context on tothom conspira per capturar-la. Així, qui som (o qui acabem sent) és el resultat de la intersecció entre allò que capta la nostra atenció i allà on decidim posar-la. Perquè l’atenció no és una capacitat que ens és donada aleatòriament ni el resultat acceptat passivament del nostre temperament: és una funció dels hàbits atencionals que hem desenvolupat. Per això el principal repte educatiu són els hàbits de l’atenció.

Avui tot empeny a la fragmentació de l’atenció. El que ens amaga la mentida de l’anomenada multitasca és que ens entrenem quotidianament en una atenció saltadora que ens porta de microestímul en microestímul. És fàcil –i fonamentat– bescantar les xarxes socials pel fet que incentiven els nostres estrats neuronals més primitius fins a convertir-les en una roda on correm sense anar enlloc com si fóssim nous hàmsters tecnològics. Nogensmenys, el que m’interessa subratllar ara és que l’atenció requereix alguna mena de lentitud, perquè es tracta d’una atenció receptiva. I que, en la mesura que atenció ve de tendir cap a, una crisi de l’atenció és alhora una crisi de la intenció: una atenció dispersa comporta necessàriament una feblesa de la voluntat. Al capdavall, en una economia de l’atenció podem anar perdent dos components essencials d’una vida viscuda: el focus i la divagació. Altrament dit: cada cop ens costa més fixar-nos en res de manera sostinguda i, paradoxalment, badar.

Es tracta, doncs, de treballar i transformar la nostra capacitat d’atenció (personal i col·lectiva). I aquesta transformació comporta la transformació de la nostra capacitat d’escolta i d’obertura. La nostra autèntica tecnologia com a humans és la nostra capacitat d’obrir la ment, el cor i la voluntat. Altrament dit: la capacitat de no restar presoners dels patrons del passat, la capacitat d’empatia envers els altres en contextos diferents i la capacitat de connectar amb el nostre propòsit des del nostre espai interior. Perquè en una conversa el que importa no és només de què parlem; el que importa, sobretot, és què ens estem dient i des d’on parlem. Que la conversa no és el resultat del nostre esforç, encara que ens hi podem esforçar, sinó que és el resultat de respondre a una invitació i a una crida: a la invitació i la crida a escoltar i parlar amb atenció.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cert: no hi ha conversa sense escolta activa i atenta. Sens dubte. Però conversar no és només escoltar. També és parlar, cosa que sovint s’oblida. Per tant, no hi ha conversa sense el que, a falta d’una expressió millor, podríem anomenar parla atenta. Escoltar amb atenció, sens dubte, però parlar amb atenció, també. Si en l’escoltar és decisiu el des d’on s’escolta, en el parlar també és decisiu el des d’on es parla. En el parlar també s’hi fan presents les nostres intencions, mocions i propòsits. De la mateixa manera que escoltar no és una manera de guanyar temps per preparar el que volem dir, parlar no és una oportunitat per col·locar els nostres missatges i prescripcions premeditats. Al capdavall, que ens escoltin i donar consells pot ser molt gratificant i una manera no gaire subtil d’autoafirmar-nos.

No hi ha relacions de qualitat sense converses de qualitat. Recuperar la conversa i cuidar els espais i els moments de conversa és una necessitat per viure humanament, sens dubte. Però és també –i alhora– un deure cívic. Perquè una vida –personal i col·lectiva– sense converses morirà ofegada pel soroll de les paraules.