El bon to de l’economia catalana

Com és habitual, la xifra és rebuda amb prudència i condueix a consideracions molt diverses que han de ser matisades sense oblidar en cap moment les incerteses generalitzades en aquesta globalització imperfecta en la qual ens movem. A més, des de fa uns mesos s’ha reobert el tradicional debat sobre l’excessiva dependència del sector turístic. Si en part ve a dissimular, o a compensar, l’escassa productivitat de l’economia catalana i espanyola, això obliga també a introduir una altra excepció més en qualsevol balanç que es faci del volum del PIB aconseguit. També podria ser objecte de debat fins a quin punt els efectes econòmics dels anys del procés s’han amortitzat ja, o no.

En qualsevol cas, la xifra reflecteix de manera indiscutible el bon moment que vivim, molt millor del que es tendia a augurar quan, des de la sortida de la covid, es va anunciar una aturada de l’activitat productiva. Això ni és casualitat ni pot vincular-se especialment al bon any turístic: les dades positives se recolzen en una economia més diversificada i competitiva del que solem considerar. Per això estem davant d’una gran oportunitat per iniciar una nova etapa de desenvolupament sostingut que, al marge del que pugui esdevenir en aquest món tan obert i complex, s’ha de sustentar en dos grans eixos.

D’una part, des de l’àmbit polític, hem de recuperar definitivament una normalitat productiva que s’acabaria de visualitzar si es produís el retorn de part de les grans i mitjanes empreses que van canviar de seu a partir de la tardor del 2017. En pocs mesos, en paral·lel al retorn de la moderació política, diverses bones notícies econòmiques demostren que s’obren escenaris positius si es consolida aquest escenari assossegat que l’empresariat demanda.

D’altra banda, des d’una perspectiva econòmica, Catalunya ha de ser capaç d’aprofitar aquestes polítiques industrials actives que Europa va iniciar amb els fons Next Generation i que, sens dubte, tindran continuïtat amb iniciatives ambicioses en els pròxims anys, en línia amb el que assenyala el recent informe Draghi. La indústria catalana, malgrat la pèrdua d’empenta en les últimes dècades, encara compta amb actius i amb una densa xarxa de petites i mitjanes empreses competitives que haurien de servir per aprofitar el retorn de l’activitat productiva.

Per a això es requereixen bones polítiques públiques i una modernització sempre pendent de l’Administració que, en col·laboració amb el sector privat, consolidin les expectatives que se’ns obren i no bloquegin motors del canvi com el desplegament de les renovables, l’electrificació de sectors com el del transport i la reactivació de la construcció de vivenda pública i assequible.