Ara que ja han passat uns dies des de la tornada a la feina, s’agraeix que les converses es tornin rutinàries: que si ja ha arribat el fred, que si he dormit fatal, he anat a un restaurant molt bo, etc. I que ja hàgim superat aquella pregunta clàssica, "i tu, on has anat aquestes vacances?". Vivim d’una manera que, quan arriben les vacances, hem de sortir corrent cap a algun lloc, allunyar-nos físicament d’on vivim. Com més avions, escales i vacunes hagis de posar-te, millor. Potser m’he perdut alguna cosa: regalen res a Bali? I a Tailàndia? Només per saber-ho.
Les vacances ja no són per descansar i no fer res, sinó que s’han convertit en allò que dona sentit als altres onze mesos de l’any. Potser aquesta necessitat que les vacances valguin la pena i ens serveixin per descobrir racons remots i gent que menja coses que els nostres budells no toleren és perquè res del que fem la resta de l’any ens estimula de veritat. La frase de Lennon: "La vida és el que passa mentre fem altres plans". Admiro aquells que ja saben el racó del món on aniran l'any vinent, admiro aquesta capacitat de planificació per sortir corrent.
Després de disputar-nos qui ha fet el viatge més llarg, més llunyà i més autèntic (l’autenticitat és el caviar del viatger, aquells de l’"estàvem sols", que sempre intervenen els últims en la conversa sobre viatges) tornem a la rutina de sempre. Perquè, tot i que passin els anys, acabem tornant a allò de sempre: has vist el programa de Broncano? Un duel entre dos formats masculins en el prime time televisiu, res de nou de veritat. Més aviat mateix, de fet. Però bé, entretinguts i amb l’esperança d’anar omplint el compte bancari per al proper viatge, ens oblidarem que, fugint cap a altres llocs, reproduïm el que ens passa aquí: excés de turistes, pèrdua d’identitat de les ciutats, tallats a tres euros, establiments històrics que tanquen, paradisos naturals impracticables, contaminació, expulsió. Potser, a poc a poc, hem d’anar pensant que això de viatjar a l’estil Willy Fog ha de passar de moda, que no passa res per no conèixer regions llunyanes, que els documentals del National Geographic estan molt ben fets i que són millors que els programes en què es pregunta per la roba interior del convidat del dia, i que l’aventura més radical és a casa, en el dia a dia i en allò local. I en el misteri de saber que formem part d’un món meravellós que mai podrem conquerir. A poc a poc, potser, anar posant el fre.
