Donar IA per llebre

El raonament va ser més o menys el següent. D’un banda, tenim un públic (el de les pel·lícules de Coppola) particularment sensible a la valoració dels experts. De l’altra, infinitat de pel·lícules que, malgrat haver sigut apallissades per la crítica, s’han convertit en clàssics de culte. ¿Quina millor manera que utilitzar precisament les males crítiques de les pel·lícules anteriors del cineasta com a demostració que una ressenya no sempre fa justícia al contingut? Aquesta va ser la jugada mestra de Lionsgate: difondre un tràiler amb crítiques negatives d’alguns dels clàssics que han jalonat la carrera de Coppola, com El padrí ("una pel·lícula descurada i autoindulgent" que "no sap el que vol ser", segons Andrew Sarris), Apocalypse now (una història "buida", segons l’opinió de Vincent Canby) o Dràcula de Bram Stoker (que Roger Ebert va qualificar de "triomf de l’estil sobre la substància"). ¿On era el problema? Que cap era certa.

Després d’un exhaustiu treball de revisió hemerogràfica, la periodista Bilge Ebiri va descobrir la jugada. L’escàndol va ser immediat. Lionsgate no va tenir més remei que retirar el tràiler de la circulació i demanar disculpes, tant al públic com al director i a la productora. A ningú li va convèncer l’explicació oficial. La distribuïdora va assegurar que l’espifiada havia sigut el resultat d’un inexcusable error en la fase de documentació, però a les xarxes socials els usuaris van arribar a una conclusió bastant més plausible. Van demostrar que, amb un parell de prompts senzills a Chat GPT (tipus "recopila una llista de ressenyes negatives de les pel·lícules dirigides per Francis Ford Coppola"), es generaven uns resultats pràcticament idèntics als que apareixien al tràiler. Pel que sembla, ningú havia tingut el bon judici de revisar si aquestes crítiques s’havien publicat de veritat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tràilers que tenen poc (o res) a veure amb la pel·lícula, crítiques embargades fins a última hora per no espantar l’espectador potencial, destacar ressenyes positives i amagar les negatives sota la catifa, premières amb grans estrelles perquè els focus enlluernin el personal... De mentides en la promoció de pel·lícules se n’han dit sempre, però ara la tecnologia n’ha sofisticat l’execució. Avui dia es poden generar materials promocionals en una fracció de temps i amb un cost considerablement inferior. La intel·ligència artificial generativa ja ha après prou. Sap quin tipus de ressenyes estan vinculades a les millors recaptacions, quines imatges obtenen millors resultats davant determinades demografies i, fins i tot, a quins llocs s’han de col·locar per cridar l’atenció de l’espectador. Només es necessita una bona instrucció i en segons obtenim desenes de recursos a què abans un departament de màrqueting dedicava setmanes de deliberació. Un material en brut valuós que després, el treballador de torn, pot polir per donar-hi aquell puntet de creativitat del qual, pel que sembla, només els humans som capaços.

El més terrorífic de la qüestió no és la falta d’honestedat. El màrqueting gairebé no ho és mai. Es limita a oposar el focus on interessa per aconseguir una resposta determinada d’un client. El veritable escàndol amb Megalópolis és la normalització de l’ús de la intel·ligència artificial en activitats quotidianes. La jugada de l’equip de Lionsgate va ser tan tramposa que no es va trigar gens a descobrir l’engany, i es va posar en evidència tots els treballadors vinculats al projecte. Tot i que el tràiler hagi sigut retirat de la circulació l’ombra del dubte s’ha convertit en una etiqueta de què difícilment Coppola es podrà alliberar. Aquest és el pitjor dels ridículs: fer trampes i que et descobreixin.