Un monstre s’exhibeix

Confesso que no sabia qui era Carles Tamayo. No estic gaire avesat al món dels youtubers i desconeixia que aquest noi ja tenia al darrere una notable trajectòria (com ara una recerca sobre El Palmar de Troya) en la qual barreja el periodisme d’investigació amb el format apressat, dinàmic, insistent, de les xarxes.

Aquests tres adjectius (insistent, apressat, dinàmic) també es poden aplicar a la seva personalitat. I al seu treball, sense cap mena de giragonsa o de maniobra dilatòria. Directe, contumaç, indòcil, compulsiu. Em van cridar l’atenció els comentaris que havia generat la seva última producció: ¿Cómo cazar a un monstruo?, acabada d’estrenar a la plataforma Prime Video. I m’hi vaig abraonar.

Notícies relacionades

Es finança Catalunya, es finança Espanya

Sèneca assenyalaria Trump

És un documental intens, estrafet, caòtic, sobre l’existència d’un personatge –Lluís Gros– condemnat a 23 anys de presó per abusos sexuals a menors. Hi ha tres detalls que captiven, en aquesta entrega de Tamayo. El primer, el format inquietant que ens ensenya la vida normal d’aquest monstre que, per circumstàncies diverses, encara no està engarjolat quan Tamayo el filma. El segon, la convivència del narrador, l’investigador i el justicier.

Tamayo no és un observador asèptic, viu les indagacions i el contacte estret amb Gros (a qui coneix de fa temps) com un caçador que clama, abruptament, contra la impunitat. El tercer detall és la contemplació de la personalitat de Gros. No solament sap que el filmen i que li reclamen contínuament la contrició dels pecats, sinó que, en l’examen de consciència previ al perdó que es nega a demanar a les víctimes, s’ensenya, es mostra, es despulla com el monstre del títol. És impressionant assistir a l’exhibició d’impudícia del convicte, a l’explanació cínica dels seus arguments, als focs artificials d’un ego desmesurat que l’acaba delatant. ¿Sap, aquest personatge, que mossega l’ham de Tamayo? ¿Tant li fa? L’histrionisme exacerbat i l’afany de protagonisme el condueixen cap a la cova del seu propi deliri, un llefiscós camí de perdició moral.