¿Potser molesta que Catalunya torni?
Diada de Catalunya 2024 /
Si fa set anys a qualsevol espanyol de bé li haguessin dit que a les manifestacions independentistes de la Diada hi assistirien menys de 100.000 persones mentre la Generalitat estava presidida per un ferm partidari de la Constitució, segurament hauria aplaudit amb les orelles. No obstant, la nova etapa que mira d’obrir Salvador Illa causa, per ara, poc entusiasme a determinats despatxos de la capital. El contingut de l’acord d’investidura amb Esquerra ha sigut l’excusa perfecta per regatejar l’èxit a Illa pel que té d’oxigen per a Pedro Sánchez. No és la primera vegada que els que s’omplen la boca de compromís amb l’Estat, després són els que menys en demostren si xoca amb els seus interessos més particulars.
La letargia de la participació de Catalunya en la política d’Espanya ha sigut un desastre per als catalans, i per a molts espanyols. Però també n’hi ha que n’han tret profit perquè s’han quedat sense competència, com el cas de la Comunitat de Madrid, o perquè no han hagut de donar satisfacció a les reclamacions d’altres autonomies que s’han intentat silenciar arraconant-les amb el cas català, com seria el cas del País Valencià i les Balears.
El president Illa ha explicat una vegada i una altra que la Generalitat torna a jugar la partida i que vol recuperar un paper per ajudar a millorar Espanya. Aquesta va ser, fins a principis del segle XXI, una de les columnes vertebrals del catalanisme: contribuir a la modernització d’Espanya. Però un té la sensació que en determinats despatxos la tornada de Catalunya a la política espanyola molesta, i més aviat ho veuen gairebé com un destorb. Els catalans de bé no s’ho mereixen. Que el diàleg i la negociació substitueixi la confrontació o el quietisme hauria de ser celebrat per qualsevol demòcrata. Una de les poques coses que dona energies a l’independentisme desanimat és precisament que s’imposi el rebuig o, pitjor encara, la indiferència.
