La prudent baixada de tipus del BCE
El Banc Central Europeu va decidir baixar dijous els tipus d’interès en un 0,25. Una notícia benvinguda per les empreses pendents de la càrrega del seu deute, amb necessitats de finançament per a futurs projectes, i especialment pels particulars amb hipoteques vigents, que veuran com es relaxaran, en les pròximes renovacions, les seves quotes després d’un abrupte augment (que, sumat a l’impacte de la inflació, que ha deixat enrere el seu pic descontrolat però encara no s’ha dissolt, ha anat castigant la seva capacitat de despesa).
No obstant, el calendari (encara no s’han assegurat passos similars abans de final d’any) i el volum de la decisió del BCE suposen més aviat el reconeixement d’algunes notícies precisament no tan positives. La moderació de la inflació ha donat marge per relaxar el preu del diner. Però, davant la seva persistència, encara no es veu possible arribar aviat a l’objectiu fixat de rebaixar-la per sota del 2% a mitjà termini, amb una extrema prudència. Perquè les dues rebaixes d’un quart de punt aprovades aquest any arriben després d’un augment de 4,5 punts entre juliol de 2022 i setembre de 2023 per intentar frenar l’espiral inflacionista. De fet, hi ha hagut encara més pressió, a l’hora de prendre aquesta decisió, per la debilitat del creixement a la Unió Europea després d’una revisió a la baixa de les projeccions per al que queda d’any, que el BCE ha situat en el 0,8% per al 2024, en l’1,3% per al 2025 i en l’1,5% per al 2026.
Mentre aquest és l’escenari a Europa, el creixement del PIB interanual espanyol ha sigut del 2,9% i 2,1 punts per sobre de la taxa de la Unió Europea (0,8%), mentre que la inflació va baixar l’agost fins al 2,3%. Aquests indicadors estadístics haurien d’apaivagar qualsevol diagnòstic catastròfic (o simplement pessimista) de la situació econòmica del país. Però conté massa excepcions per traduir-los en l’eufòric "va com un coet", proclamat pel president del Govern aquest agost. Una de les excepcions és l’impacte d’una variable que depèn més de la situació econòmica de tercers que de la nostra, com l’afluència de turisme exterior; el mai solucionat dèficit de competitivitat; una recuperació més baixa respecte als nivells prepandèmia que altres països, que en aquest moment tenen un creixement estancat, o la previsió que el final de l’IVA zero sobre determinats aliments bàsics i el previst creixement dels preus de l’energia fins a final de l’any portin a un repunt de la inflació, segons les previsions de Funcas, fins al 2,9% final per a 2024.
Hauria de ser aquest marc complex el que fonamenti les decisions de despesa en l’elaboració del pla pressupostari que el Govern ha de traslladar a la Comissió Europa el 15 d’octubre i de la negociació dels pressupostos del 2025. I això no serà precisament fàcil, fins i tot sense hipotètiques turbulències econòmiques sobrevingudes en l’horitzó, tant per la necessitat d’obtenir suports parlamentaris del Govern espanyol (i també del Govern de Catalunya) com pel compromís de reduir el dèficit públic espanyol del 3% a l’1,8% el 2027 i el d’avançar en un sistema de finançament autonòmic que millori la capacitat de despesa de totes les comunitats autònomes per finançar els serveis públics, arran del compromís adquirit a Catalunya.
