Que tinguem sort
Estiu del 2017. La pandèmia encara no estava a l’horitzó. El Reial Madrid acabava de guanyar la Lliga. Faltava menys d’un any perquè Sánchez descavalqués Rajoy. I ja s’intuïa que allò del procés podia acabar com el rosari de l’aurora: per l’envit que va decidir llançar l’independentisme a tot un Estat, ignorant, a més, la meitat dels catalans, i per la ferotge resposta en forma de cops de porra l’1 d’octubre, més les posteriors condemnes de presó. El fracàs de la política va ser clamorós; per la passivitat d’uns i l’atreviment d’altres. Tot i que aquí, com en gairebé tot, no hi cap l’equidistància. Si considerem la llei com a única alternativa a la selva, construir un projecte ignorant aquesta llei és començar la casa per la teulada i tenir molts números perquè s’esfondri l’edifici. Per això, la independència de Catalunya, que llavors ja semblava molt complicada, apareix avui com una quimera. ¿Aspiració legítima? Doncs evidentment, però no per força.
En aquell estiu d’alt voltatge, un sopar entre amics o familiars podia convertir-se en un camp de mines. I va ser en una d’aquestes reunions quan algú va defensar allò de saltar-se les lleis, invocant l’exemple de Rosa Parks; aquella activista negra que va provocar un terratrèmol a Alabama, i a tots els Estats Units, al negar-se a cedir el seu seient de l’autobús a un blanc. Vulnerant una llei que estava en vigor, evidentment. Però és que l’assimilació d’una norma racista a l’Amèrica del Nord dels anys 50 amb les lleis d’una democràcia del segle XXI, per imperfecta que resulti, em va semblar massa ofensiva per ignorar-la. Així que vaig abandonar la conversa. He recordat aquest sopar per alguna entrevista que Lluís Llach ha concedit amb motiu de la Diada, en què ha insistit en aquesta mateixa comparació. Li tinc tant afecte i tant respecte que em costa emprenyar-me amb ell. Només li preguntaria qui i com posa els límits per poder saltar-se una llei. I li recordaria que les comparacions, a més d’odioses –i perilloses– poden ser ridícules. Tot i que, per damunt de tot, estaré sempre amb el seu missatge: "Que tinguem sort".
