Eleccións en EEUU Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Swifties, el poder dels fandoms
A l’hora d’escriure aquest article, les notícies d’un nou i fallit intent d’assassinat de Donald Trump recorren les redaccions informatives, però ni aquesta notícia dolosa superarà l’altra gran notícia de la campanya electoral nordamericana: la mobilització per part de Taylor Swift del seu poderós fandom Swifties en favor de Kamala Harris.
Les dades són certament impressionants: 284 milions de seguidors a l’Instagram de Taylor Swift, i més de 500.000 swifties que varen enllaçar directament amb el link del vote.org on cal registrar-se per votar. Que aquest fenomen de poder massiu arribi a ser decisiu per a l’arribada de Kamala Harris a la Casa Blanca és una suposició molt precipitada, tot i que ha activat l’efecte Pavlov de tota la progressia europea. Com deia en Josep Cuní diumenge passat, la nostra esquerra influent, “quan va deixar de ser antiianqui es va fer del Partit Demòcrata”, i tendeix a fer anàlisis més voluntarioses que realistes. El fet és que, com també deia el mestre, la realitat americana és molt més complexe que el retrat en blanc i negre que tendim a fer-ne, i queda molt camí per a la derrota de Trump. D’entrada, perquè malgrat la delirant exhibició de retòrica apocalíptica que va desplegar al debat -i que va servir per alimentar les memes de tot el món-, res no fa pensar que el seu pensament no sigui dominant en sectors claus de la societat nordamericana. I segon perquè el fenomen fandom és molt espectacular en dades absolutes, però no està clar que modifiquin les xifres reals de vot. Quants dels 500.000 varen linkar l’enllaç es varen registrar? Quants registrats aniran realment a votar? Quants ho faran finalment per Harris? I què representa en dades reals en el conjunt de l’electorat? Cal tenir en compte que majoritàriament influeix en un públic molt jove, molt allunyat de l’establishment i tradicionalment poc afecte a votar. Emperò, tot compte en aquesta cursa electoral on cap dels dos candidats té assegurada la victòria i els mínims podran marcar els màxims.
Notícies relacionadesMés enllà de la contesa electoral nordamericana, i de la molta o poca simpatia pels seus protagonistes, la decisió de Taylor Swift d’implicar el seu extens fandom en favor d’un dels candidats, anima a obrir el debat sobre aquesta mena de fenòmens de masses que ha esdevingut una nova forma de poder. No estem davant dels seguidors d’un equip esportiu o d’una sèrie de ficció, com seria el fandom més important, el dels “Potterhead”, sorgit al voltant del personatge Harry Potter. Aquesta mena de grups humans se senten vinculats per un tema específic, en general acotat a les característiques del gènere que els apassiona, però sense anar més enllà. El fandom de Taylor Swift, en canvi, o els “Directioners” de l’ex cantant de One Direction Harry Styles, o sobretot el fandom més important de món, l’”Army” del grup coreà BTS han mutat en un moviment de centenars de milers de persones que se senten part d’un grup humà, transversal i massiu, al voltant d’un lideratge únic, les indicacions del qual segueixen com si fos paraula divina. El cas Swift és especialment significatiu perquè la pròpia cantant ha anat creant una mena de relat íntim amb els seus seguidors, fins al punt de convertir-los en una màquina d’influència social. L’exemple més extraordinari va ser l’any passat durant els Grammy, quan el comediant Trevor Noah va reptar Swift a demostrar la seva influència: “si els swifties són tan eficaços en tot el que es proposen, podries aconseguir que regulin el preu dels ous?”. “No hi ha res que ells no puguin aconseguir”, va respondre la cantat i el preu dels ous va baixar un 13%. Per què? Perquè era just, ho exigia el mercat, hi havia manifestacions davant les botigues? No. Només perquè Taylor Swift ho va demanar. El repte que ara s’ha marcat, el d’aconseguir la presidència per a Kamala Harris, sembla encara més difícil, però el fenomen és tan nou com inesperats els seus resultats.
Inesperats i inquietants, perquè no deixa de ser un gran fenomen d’influència que no es mou pel pensament crític dels individus, sinó per la fascinació mitomana de la massa. Una nova forma de religió que, com totes, no es basa en la raó, sinó en la fe. Es possible que faci gràcia quan es tracta d’anar contra Trump, però, i després? En farà sempre de gràcia?
