Mesures pioneres
Ada se’n va, però es queda
Els que van intentar destruir-la saben que la seva aposta revolucionària per una nova mobilitat ja no té marxa enrere i quedarà com el seu gran llegat
La ex alcaldesa de Barcelona Ada Colau, en su discurso durante la fiesta del décimo aniversario de Barcelona en Comú /
Ada Colau ha anunciat un intel·ligent pas al costat amb ressons maragallians. La seva marxa a Itàlia recorda inevitablement l’any sabàtic a Roma de Pasqual Maragall i serveix per parlar amb calma del seu llegat, que conté una paradoxa: l’alcaldessa que va arribar per arreglar les injustícies amb l’habitatge passarà a la història per haver transformat la mobilitat de Barcelona. Es va quedar a mig camí, per falta d’eines, de construir més habitatge públic i d’evitar més desnonaments, però va aconseguir canviar per sempre la manera com ens desplacem, i en certa forma vivim, els barcelonins. L’ajuntament de Colau va impulsar l’ús del transport públic, al qual va elevar fins a xifres rècord, i va invertir per fi les prioritats: el cotxe va ser progressivament arraconat a favor de la bicicleta i el vianant. En un món on els polítics no s’atreveixen a sortir del que és previsible, la transformació del transport a Barcelona va ser una petita gran revolució, que implicava defensar i recuperar l’espai públic, fomentava el civisme i l’ecologia i modificava fins i tot la nostra tradicional escala de valors. Aquest canvi estructural li va valer un reconeixement internacional sense precedents de les grans institucions, de grans mitjans i fins i tot de grans referents mundials de l’esquerra com Chomsky, Pepe Mújica, Judith Butler o Thomas Piketty.
Barcelona va tornar a liderar i va inspirar ciutats com París, Nova York, Londres o Milà, que van adoptar solucions com les superilles o la pintura del paviment per a la conversió en zona de vianants. Curiosament, el reconeixement internacional a Colau va contrastar amb la virulència amb què se la va tractar aquí, on institucions tradicionalment prudents com el RACC o Foment de Treball es van convertir en pura i dura oposició política, al mateix temps que va patir una vergonyant campanya a les clavegueres de les xarxes socials. Va ser també víctima d’un repugnant assetjament de grans empreses a través de querelles, totes arxivades, que van intentar promocionar, sense èxit, la imatge d’una alcaldessa perversa. Aquella persecució va posar en evidència que un dels grans problemes de Colau va ser que, com li va passar al coronel de García Márquez, no tenia qui l’escrigués. La profunda metamorfosi de la mobilitat a Barcelona, pionera en el món, va tenir els seus lògics, previsibles i dirigits detractors. Amb tot, li va faltar la seva compensació, un relat que la cosís i la protegís. Ja amb la perspectiva del temps, podem dir, això sí, que aquells ventiladors putrefactes van ser incapaços d’evitar el que pretenien: el camí que va emprendre Barcelona amb Colau, la poderosa idea d’una ciutat per a la gent i no per als cotxes, ja no té marxa enrere. Ni tan sols l’Ajuntament de Collboni, amb tantes ganes d’agradar als més poderosos, ha pogut trobar arguments per parar la feliç conversió en zona de vianants de Consell de Cent, el carril bici de la Via Augusta o la connexió del tramvia per la Diagonal. És a dir, que Colau se’n va, però en realitat es queda. Aquesta és la seva gran victòria, i alhora la derrota dels que van intentar, en va, destruir-la.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
