La Comissió, a la recerca d’un nou equilibri

La composició de la Comissió Europea que ahir va presentar Ursula von der Leyen és un fidel reflex d’algunes de les noves realitats europees. De la majoria conservadora, traslladada a l’escola de comissaris, però també del manteniment de les grans majories transversals que continuen incloent les forces que han impulsat la construcció europea. La prosperitat d’un bloc que perd competitivitat davant els EUA i la Xina, la seguretat, la defensa de la democràcia, el compromís amb la transició verda i la digitalització, esmentades per la presidenta, són prioritats calculadament genèriques per deixar la porta oberta a una àmplia varietat de sensibilitats, fins i tot a la dreta extrema, però disposada a desvincular-se dels projectes dels Orbán i Le Pen, amb Raffaele Fitto, un conegut adversari d’aprofundir en la integració europea i designat vicepresident i comissari de Política de Cohesió, Desenvolupament Regional i Ciutats.

Tot i això, algunes designacions tenen poc d’ambigu i suposen compromisos programàtics. Com l’elecció de Teresa Rivera perquè ocupi una vicepresidència de gran pes polític i tècnic, perquè serà la futura comissària de Competència i Transició Verda, i la de l’estoniana Kaja Kallas, una defensora incansable de l’ajuda a Ucraïna, vicepresidenta en potència, que va ser escollida fa setmanes per succeir Josep Borrell en Política Exterior i de Seguretat.

Aquests tres nomenaments són primordials perquè determinaran en gran manera la gestió de la Unió en tres camps: la resposta a l’emergència climàtica, la lluita antimonopoli contra les grans tecnològiques i l’aixecament de les barreres en les concentracions a Europa per guanyar competitivitat internacional; la relació amb Rússia i la integració política de la Unió. El perfil de Kallas permet vaticinar moments complicats amb Hongria, Eslovàquia i algun altre soci, i s’ha de veure fins a quin punt l’acompliment de Fitto s’até a les proclames nacionalistes de Giorgia Meloni, o es moderen al mateix temps que ho fa la primera ministra italiana. D’altra banda, tampoc la presidenta ha aconseguit l’objectiu de quadrar la paritat en l’escola de comissaris, on la immensa majoria de països no han atès la seva petició de presentar una dona i un home candidats per assolir-la.

Era d’esperar que els encaixos de Von der Leyen donessin com a resultat la Comissió més conservadora en dècades en vista del resultat de les eleccions del juny. I és de preveure, encara que falti veure fins a quin punt, que aquest biaix es faci notar a l’hora de donar continuïtat a polítiques com les referides a l’emergència climàtica i a les fórmules de finançament reclamades per Mario Draghi no fa gaire per competir amb els Estats Units i la Xina en la gestió dels fluxos migratoris, en les quals abunden les divergències.

Al repassar la història de la Comissió s’observa que ha sigut sempre un retrat bastant fidedigne de les grans tendències de cada moment, corregit amb la recerca de consensos. Aquest tret s’ha de repetir ara, quan els Vint-i-set afronten reptes que requereixen unitat. De fet, si la Unió ha arribat a ser el que és ha sigut gràcies a la recerca freqüent del punt intermedi entre diferents enfocaments i a la recerca de l’equilibri entre la construcció europea i els interessos nacionals.