Nova oportunitat metropolitana

Fa més de mig segle, el 1973, sota la presidència de Joan Mas Cantí, el Cercle ja va publicar un llibre el títol del qual encara seria vàlid avui (Gestió o caos: l’àrea metropolitana de Barcelona) en el qual defensava abordar els reptes urbanístics, econòmics i socials de la capital en un context territorial més ampli. El seu propòsit coincidia amb el de grans ciutats europees com París, Londres o Milà. Tot i que a l’Espanya de Franco va disparar algunes alarmes, només un any després aquella idea es convertia en la Corporació Metropolitana de Barcelona, encarregada d’afrontar problemes que no coneixen fronteres municipals, i el 1976 l’àrea es dotava d’un Pla General Metropolità que ordenava un urbanisme fins aleshores caòtic. Amb Pasqual Maragall, aquella idea primigènia del Cercle cobraria un nou impuls, però ensopegaria amb un nou adversari. Seria Jordi Pujol qui s’oposaria frontalment a l’ampliació de competències del que sempre va veure com un contrapoder del seu Govern. Sota el seu mandat, la Generalitat va dissoldre la Corporació Metropolitana, recuperada en part el 2010 en la forma de la nova Àrea Metropolitana de Barcelona.

Avui, gairebé ningú posa en dubte la necessitat de superar les estretors de fronteres municipals heretades majoritàriament del segle XIX. La necessitat de plantejar la gestió del transport, l’habitatge (l’estricte terme municipal de Barcelona, per exemple, no pot assumir la demanda d’habitatge públic que s’hauria de satisfer) o les polítiques mediambientals en un àmbit més ampli que el municipal és evident. Tot i que no ho és tant, per exemple, que la segona corona metropolitana comparteixi les mateixes necessitats o model de mobilitat i residencial que el nucli central de la conurbació. Qualsevol iniciativa haurà de tenir en compte la personalitat, les peculiaritats i les ambicions de desenvolupament de ciutats com l’Hospitalet, Badalona, Terrassa, Sabadell o Cornellà, i d’altres de menors dimensions o menys connectades amb la resta de ciutats metropolitanes: en tots els casos cadascun dels seus alcaldes han sigut elegits pels seus respectius projectes i models de ciutat. Una altra trava, política i legal, podria venir de la pèrdua d’influència de la Diputació de Barcelona, si una reforçada AMB arribés a assumir algunes de les seves competències. Per obrir-se camí, el projecte haurà de convèncer tots de la seva bondat en termes d’eficiència administrativa, però a més haurà de garantir que no pretén fagocitar, sinó explotar totes les possibilitats ara embridades de cada una de les diferents realitats locals.