La presidenta

Són tants els motius per celebrar el nomenament d’Isabel Perelló com a presidenta del Consell General del Poder Judicial que faré ús de la memòria per recordar quan la vaig conèixer. Va ser en unes jornades per a jutges i magistrats organitzades per la Generalitat de Catalunya, a Tarragona, el març del 1999, en les quals immerescudament m’havien convidat a parlar d’un tema tan complex com els delictes contra la hisenda pública. Vaig comprovar no només la profunditat dels seus coneixements jurídics, sinó la seva altura de mires respecte de la funció judicial, que permetia aventurar una trajectòria tan brillant com la que ha culminat amb el seu nomenament per 16 dels 20 vocals del Consell, perquè els presideixi, cosa que ha posat fi a una crisi institucional tan greu.

La nova presidència del Consell no només l’ostenta una dona, sinó que es tracta d’una dona catalana, progressista i feminista, que ja fa una dècada, el 2014, després que el PP nomenés per al mateix càrrec Carlos Lesmes, va considerar sexista el seu discurs, per dirigir-se únicament als seus "companys", oblidant-se per complet que en la carrera judicial, afortunadament, les dones són majoria, i del mandat de la llei per a la igualtat efectiva, que van haver de recordar-li l’actual presidenta juntament amb dues excel·lents magistrades més, com són Celsa Picó i Margarita Robles, actual ministra de Defensa.

La seva trajectòria dins de la judicatura ha sigut impecable i brillant; ha passat per Menorca, el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, l’Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional, i ha ostentat des del 2009 la màxima categoria com a magistrada de la Sala Tercera del Tribunal Suprem.

Va ser exemplar el discurs improvisat que va llegir en la inauguració del curs judicial davant el Rei i totes les autoritats que es van presentar. Els va recordar que malgrat que la dona ja és majoria en la judicatura, continuen sent minoria en els alts càrrecs i que pretén que els nomenaments pendents s’efectuïn únicament amb criteris de mèrit i capacitat, que és com dir que s’han acabat les quotes de magistrats recomanats per cada partit.

És lògic i natural que la nova presidenta defensi com va fer, a capa i espasa, la independència dels jutges, perquè tots sabem que un Poder Judicial que no sigui independent ni és poder, ni pràcticament és judicial, i ho va fer d’una manera molt intel·ligent, dient que "cap poder de l’Estat pot donar indicacions ni instruccions als jutges i magistrats sobre com han d’interpretar i aplicar l’ordenament jurídic". Després del que va passar arran de l’aprovació de la llei del només sí és sí, i del batibull de reformes successives per imposar als jutges una interpretació, la nova presidenta no podia deixar de cridar l’atenció sobre la necessitat de mantenir la separació de poders, base sòlida d’un autèntic Estat de dret.

La llei d’amnistia

Notícies relacionades

Via recta

La gran explosió al carrer de Borrell

Des de la fatxosfera han criticat el discurs per no defensar el famós jutge Peinado, crítica poc seriosa analitzant les seves manifestacions sobre la qüestió. Des dels sectors polítics pròxims al Govern i els seus aliats, es lamenta que la nova presidenta no es pronunciés sobre les resolucions del Suprem en què es qüestiona i pretén inaplicar la llei d’amnistia, cosa que hauria suposat una precipitació notòria, a més que hauria sortit del seu paper institucional, sobretot quan l’assumpte està pendent al Tribunal Constitucional, que haurà de decidir si l’admet a tràmit el pròxim 24 de setembre.

Jo, sense que sigui una crítica, sí que li demano a la nova presidenta del Consell que revitalitzi els òrgans fonamentals d’aquesta importantíssima institució, com la comissió disciplinària, que han d’impedir que es produeixin situacions esperpèntiques com la que hem comentat, i també, posats a demanar, que sigui el Consell, és a dir, que siguin els jutges, els que impulsin la reforma del Poder Judicial, pendent encara des de la mort de Franco.