A contrallum
¿La realitat o jo?
Tota la meva vida he sentit dir que el pessimisme és de dretes. Tota la vida de Déu i tota la vida del diable, seriosament: el pessimisme és de dretes, el pessimisme és de dretes, el pessimisme és de dretes. Millás, no caiguis en la trampa del pessimisme, sisplau, em recomanen. Però la gent de dretes que jo conec no és pessimista perquè en general no té raons per ser-ho: els va bé. S’entristeixen quan s’arruïnen o els sobrevé una úlcera d’estómac: lògic. Per això qui viu permanentment a la ruïna o cagant sang sigui pessimista. La sentència s’ha repetit tantes vegades que jo mateix, quan em desperto trist, em pregunto si m’estaré tornant de dretes. Sé que aquestes categories (dretes i esquerres) van deixar de funcionar fa temps com a explicació del món, però ja que es continuen utilitzant en les tertúlies radiofòniques, m’apuntaré provisionalment a mantenir-les vigents.
L’hi dic a la meva psicoanalista:
–El món camina cap a la seva autodestrucció.
–¿El món o vostè? –pregunta ella.
–Jo no disposo de cap arsenal nuclear –responc.
–¿N’està segur?
Em quedo pensatiu. No dic res, però penso que el meu subconscient és un veritable dipòsit d’armes de destrucció massiva. Hi ha dies en què m’hi acosto, o ell s’acosta a mi, i se’m posen els pèls de punta de totes les escombraries atòmiques emmagatzemades al soterrani de la meva memòria.
Notícies relacionades–Té vostè raó –concedeixo–, cada ésser humà disposa d’una bomba atòmica personal preparada per rebentar en qualsevol moment. El mateix cor pot esclatar ara mateix: es diu infart i en ocasions rebenta per culpa dels pensaments ombrívols del seu amo.
Torno a casa donant-li voltes a l’assumpte del pessimisme. Durant el trajecte, assisteixo a una baralla desagradable entre dos conductors els cotxes dels quals s’han fregat. Es diuen l’un a l’altre autèntiques barbaritats i estan a punt d’arribar a les mans. En un dels automòbils va una criatura de menys de 10 anys, fill d’un dels contendents, que observa el seu pare amb terror. A veure, em dic, ¿qui és més pessimista, la realitat o jo.
