Es finança Catalunya, es finança Espanya
La relació entre els dos és de complicitat, però ¿són el mateix? ¿Hi ha diferències entre les maneres d’actuar d’Illa i Sánchez?
La multitudinària manifestació del 8 d’octubre del 2017, una setmana després del famós 1 d’octubre, va concentrar a Barcelona a perfils polítics i ciutadans molt divergents. Així a la capçalera d’aquella mobilització es van poder veure Xavier García Albiol i Albert Rivera, junt amb Josep Borrell o el mateix president de la Generalitat, Salvador Illa. Allò va ser una interessant catarsi necessària per visualitzar que a Catalunya no tothom era independentista, més aviat al contrari.
La interessant piràmide de Maslow, estudiada en psicologia i entre especialistes en recursos humans, detalla molt bé les diferents jerarquies de les necessitats humanes. Si l’oxigen desaparegués del planeta, aquesta seria la prioritat primera i la humanitat lluitaria per respirar. Doncs bé, allò és el que va passar aquell 8 d’octubre: diferents pelatges polítics es van unir per trobar aire net des dels seus punts de vista. Va ser un acte unitari de mínims. Hi faltava brisa.
Han passat set anys. La memòria és feble, però la ressaca de tot allò s’hauria de mantenir. Tant ha canviat que fins i tot un dels que eren a la primera fila d’aquella manifestació ara és el president de la Generalitat. La seva presència en aquella convocatòria demostra la seva clara aposta per la construcció d’una Espanya semblant a la que puguin tenir d’altres com García Albiol i Inés Arrimadas, que, tot i que absent de l’actualitat, continua existint. La regla és clara: si en els mals moments la idea de construcció d’Espanya estava definida, per què hauria de canviar en el bo.
L’acord polític entre el PSC i ERC, i que va propiciar la investidura de Salvador Illa, continua generant sospites entre els mateixos que van compartir aquella primera línia de la manifestació del 8 d’octubre. Podria ser normal si les formacions constitucionalistes no haguessin patit un desgast polític tan fort en relació amb l’estructura de les institucions del Regne d’Espanya. Allí es va estar, allí van estar tots, davant un cop a la legalitat impulsada per una banda de les formacions polítiques. L’escenari actual no té res a veure. Per a bé.
Es construeix o es destrueix. Les dues accions alhora són impossibles o amb resultat zero. Per això, utilitzar els mateixos arguments de fa anys per rebatre la proposta de finançament per a Catalunya té poc sentit. Com si anar a la contra sempre fos la solució.
Notícies relacionadesEl PP té raó al no fiar-se de Pedro Sánchez. És cert. La pregunta és: ¿hi ha diferències entre la manera d’actuar de Sánchez i de Salvador Illa? La relació entre els dos és de complicitat, però ¿són el mateix? ¿Pot agradar Illa i no agradar Sánchez?
Tot apunta que la majoria dels líders del PP català entenen i assumeixen algunes de les estratègies en finançament que estan liderant els socialistes catalans. I en aquesta línia estan, com escrivia la setmana passada, una bona part dels presidents autonòmics populars. Són els perills d’armar estratègies que van en contra del que es va defensar abans. Catalunya deambula per l’estela de l’Estat. Bones notícies.
