La gran explosió al carrer de Borrell
Pisón era un jove novel·lista cridat a consagrar-se, i jo, el mocós que escrivia novel·les russes de sis pàgines
Ignacio Martínez de Pisón, en Barcelona, ciudad en la que vive, a principios de septiembre. /
No sempre una vocació es manifesta de manera tan aparatosa, però la meva ho va fer amb un enorme esclat a uns metres de casa meva.
El dimecres 5 de desembre del 1990, a primera hora de la tarda, una explosió va destruir tres edificis al carrer de Borrell. Si això ho expliqués John Hersey tal com ho va fer en el seu llibre Hiroshima, hauríem de treure el nas a què feia jo, amb 10 anys, segons abans del fet. Ho recordo bé: manejava una d’aquelles regles de plàstic, amb plantilla d’alfabet, per retolar un conte que havia escrit aquell migdia. No en conservo l’argument, però sí el títol: quan estava a punt d’omplir amb un retolador Carioca la "l" de la paraula Festival tot el pis va tremolar. També la meva mà i la taula del menjador, així que aquell conte, sens dubte oblidable, va acabar batejat així: Festiva (amb un esborrall després de la tercera "a" i amb la justificació que l’endemà, el de la Constitució, era festiu).
En realitat, la meva vocació venia d’abans. Des de primer d’EGB, cada migdia m’obligava a escriure un relat, amb una obstinació monomaníaca una mica sospitosa (era com Stephen King a la caravana, però amb iogurts de macedònia en lloc de speed). No coneixia cap escriptor, tret de perquè el comentari generalitzat en la família era: "Acabarà com el Francis" (Francis era Francisco Casavella). Però vaig estar a punt de conèixer-ne un altre. Un altre que va poder haver corregut molt mala sort amb l’explosió: Ignacio Martínez de Pisón vivia en el número 107 del carrer de Borrell (i els tres edificis sinistrats eren el 109, el 111 i el 113).
Pisón ho recorda en l’últim capítol del seu magnífic llibre de memòries Ropa de casa (Seix Barral). Hi afirma: "Els novel·listes tendim a percebre algun tipus d’ordre intern en realitats que són per naturalesa caòtiques, agitades". Tots pensem el mateix: l’atzar desordena la vida, però ordena les ficcions. I jo no puc evitar pensar ara que em vaig creuar amb ell moltes vegades quan ell ja era un jove novel·lista cridat a consagrar-se i jo, el mocós que escrivia relats diàriament i novel·les russes de sis pàgines grapades i amb portada.
Aquell dia, explica al llibre, Pisón era a Grenoble, però la meva mare va passar per aquest tram de carrer segons abans de l’accident i el meu pare i jo vam anar ràpidament a assabentar-nos de l’ocorregut. Va ser llavors, i no amb la detonació, quan vaig veure clar a què volia dedicar-me: les façanes dels tres edificis havien desaparegut, de manera que s’havien convertit en tres cases de nines a escala humana. El tall transversal permetia veure l’interior de les llars: recordo llums d’aranya oscats, tovalloles de colors en un bany (les meves eren blanques), una nina Barriguitas ploranera a la tassa d’un vàter o, fins i tot, una muntanya de quatre llibres que (dimensió desconeguda) havia resistit a la tauleta d’un dormitori. Aquesta voladura de la intimitat, aquesta possibilitat violenta d’explorar altres vides, em va impactar molt. Tant és així, que vaig escriure un conte (que jo, infeliç, considerava originalíssim) sobre les vides simultànies a totes aquestes habitacions (25 anys abans de llegir La vida, manual d’ús, de Perec, i més de tres dècades abans de llegir Ropa de casa, és clar).
A Pisón me’l podria haver creuat allà, o al Bar Mañé, o a la Bodega Alegría, on anava sempre amb el meu pare després del mercat de Sant Antoni, en la qual vaig prometre solemnement, amb la mà posada sobre un crom de Laudrup, que sempre beuria Trinaranjus i mai cervesa (de vegades estenem xecs que no aconseguim pagar). O a Comarruga, on ell va veure nevar, però on jo vaig deixar d’anar a l’apartament dels meus oncles perquè el pol·len de la urbanització em provocava unes crisis asmàtiques bíbliques.
Notícies relacionadesAnys més tard, coneixeria Pisón, tan sòlid i polit, barreja d’aplom i encant, d’ordre i aventura, com la seva prosa. Fins i tot m’explicaria que ell anava a prendre canyes amb el tal Francis. I tot i així, no el coneixeria fins a llegir aquest llibre indispensable, en el qual cada gir de la seva vida coincideix amb alguna mutació del país, tal com passa en les millors novel·les vuitcentistes.
Espero creuar-me’l al Mañé, el bar on va escalfar els potets del seu fill quan van eliminar el gas del seu edifici per culpa d’aquesta fuga i explosió que també va provocar que jo hagi escrit això.
