El part d’Ursula

I és elegida per un Parlament Europeu molt plural, per a la qual cosa necessita una majoria diversa que va dels populars i liberals als socialistes i verds. No sempre es porten tan rematadament malament com el PP i el PSOE, però els consensos... costen.

I ara Europa, després d’Ucraïna, el final de l’energia barata del gas rus i les incògnites sobre els Estats Units, als quals té "externalitzada" la defensa des de fa molt, ha d’afrontar grans reptes. El mínim que hauria de tenir és un govern cohesionat, com el que s’exigeix a qualsevol Estat. Però no. Als 27 comissaris no els elegeix Ursula, sinó els 27 països de la UE. Ella només pot atribuir-los competències i coordinar-los. Siguin populars o socialistes, vinguin del sud, del nord o de l’est. Mai ha sigut fàcil, però amb els nous reptes (informe Draghi) encara ho és menys i la coherència és encara més imprescindible.

Per això el part d’Ursula ha sigut laboriós. França (ella és alemanya) havia de tenir un vicepresident amb pes –Macron exigia ni més ni menys que l’estratègia industrial–, però Ursula es va acabar plantant. No volia de vicepresident Thierry Breton, amb qui la legislatura passada va tenir grans xocs. Lògic. ¿Acceptaria Pedro Sánchez Felipe González de vicepresident? Al final, diumenge, Ursula i Macron van pactar. Stéphane Séjourné, ministre d’Exteriors del Govern francès en funcions, que tuteja el president i antic líder dels liberals europeus, serà el vicepresident de París.

Segon assumpte, l’acord amb el grup socialdemòcrata. Havia de pactar amb Pedro Sánchez, ja que el PSOE és el partit amb més diputats socialistes a Estrasburg. Ursula i Pedro s’avenen. I Teresa Ribera és respectada a Brussel·les (l’excepció ibèrica). D’acord, vicepresidenta. Però no podia tenir comandament únic sobre l’agenda verda perquè el PPE –el seu electorat agrícola– i la França nuclear són reticents al presumpte fonamentalisme de Ribera. Unir una vicepresidència a la cartera de Competència, succeir la famosa danesa Margrethe Vestager, era un caramel temptador.

Però Sánchez es va emmurriar, volia alguna cosa més i a més als socialistes els repel·lia un vicepresident de Meloni. Solució: Ribera serà vicepresidenta de Transició Neta, Justa i Competitiva, però estarà acompanyada per dos comissaris conservadors (Agricultura i Clima) i per un altre socialista (Energia i Habitatge).

És un bon acord. Per a Ursula i per a Sánchez. Però dir que Espanya culmina el seu poder a Brussel·les sembla propaganda. Javier Solana i Josep Borrell han sigut els grans ambaixadors de la UE, nomenats pel Consell Europeu i, per tant, independents de la Comissió. I Joaquín Almunia (menys presumptuós que Ribera) va ser també vicepresident i comissari de Competència. I Ursula ha dit a Ribera que no serà Vestager, haurà de potenciar "campions europeus" (Draghi). Ribera sap el que vol, ara haurà de saber consensuar.

Notícies relacionades

Via recta

La gran explosió al carrer de Borrell

La tercera pota del part ha sigut Raffaele Fitto, proposat per Meloni. Itàlia no podia no tenir una vicepresidència de pes, perquè és la tercera economia de la UE i Meloni ha de prosseguir la seva "conversió europea". A més, els comissaris han de ser aprovats pels dos terços del Parlament. La majoria Ursula no va sobrada i hi pot haver fuites (el PP no votarà Ribera, que diu que és portar el sanchisme a Brussel·les). Més val, doncs, assegurar aquesta majoria amb els "conservadors i reformistes" de Meloni, els més moderats de l’extrema dreta.

L’últim punt del part. L’economia i el pressupost queden en mans del letó Valdis Dombrovskis i del polonès Piotr Serafin, tots dos del PPE. I no és que Ursula, deixebla de Merkel, s’hagi dretanitzat, és que en la majoria de països europeus –els que nomenen els comissaris– governa el centredreta.