Sèneca assenyalaria Trump

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

18 de setembre del 2024. 00:47

0 Comentaris

JUSTIN SULLIVAN/ AFP

Aviso: conté spoilers. En una escena de Civil War, la pel·lícula que narra una hipotètica guerra civil contemporània als Estats Units (no queda clar que es tracti d’un conflicte ideològic, sinó més aviat territorial, tot i que l’excusa és molt feble), un dels protagonistes, un periodista, contempla com el president de la nació és a terra, encanonat per uns soldats enemics. Li demana un titular: "Necessito un titular!", diu. I el president, abatut i espantat, contesta: "Digue’ls que no em matin". Salvant les distàncies entre realitat i ficció, aquesta és la cançoneta que entona amb més entusiasme el candidat Trump, més enllà de la tonada que ja s’ha fet viral, la dels gats, els gossos i els animals de companyia de Springfield. Sembla que està còmode en aquest estat repetit de víctima. I sembla que en treu (o en vol treure) un rèdit electoral. Dos atemptats (¿o ho escrivim entre cometes?) en dos mesos és un rècord bastant notable, tot i que és curiós d’observar com, amb el pas de les hores, els intents de magnicidi es dilueixen en un magma confús en el qual no es pot descartar una matussera maniobra de propaganda. A veure, siguem clars: jo no m’adhereixo a cap teoria de la conspiració i miro de ser prou il·lús per admetre, encara que em costi, que hi ha gent que vol assassinar Trump i que és capaç de posar en pràctica els desitjos homicides. Però anem als clàssics. Sèneca és qui es va inventar l’expressió cui prodest, que és una pregunta sobre el beneficiari últim d’una acció determinada, especialment en un crim. "El que s’aprofita d’un crim és, de fet, qui l’ha comès". Admetem, doncs, que aquella bala que li va esgarrinxar l’orella es dirigia al cervell i que aquell senyor que s’amagava entre bardisses volia de debò occir Trump mentre el magnat intentava introduir una bola en un forat a un camp de golf. Per cert, diuen que va acabar amb un cop al green, tot i l’amenaça! Són crims. O s’acosten a la categoria de crims. Però també són l’antesala perquè Trump pugui dir que "a conseqüència d’aquesta retòrica comunista d’esquerres (la de Kamala Harris, per Déu!) les bales volen; i això només pot empitjorar". I el sequaç Elon Musk, tot i que després ha dit que era una broma, feia una pregunta retòrica i insidiosa: "¿Per què la gent vol matar Trump i ningú no vol assassinar Harris o Biden?". A la resposta (la incorrecta, la que ell no admetria) hi ha una possible resolució del trencaclosques. Doncs perquè Kamala Harris no necessita, electoralment, fer veure que la volen matar. En les ficcions al voltant de la Casa Blanca, tot un gènere cinematogràfic, hi ha de tot. Anàlisis políticament assenyades, tibantors personals, conflictes sexuals, escenes d’acció, maniobres maquiavèl·liques, estrambòtiques paranoies i distopies increïbles. No ens pot estranyar res, doncs. No estic dient que tot plegat sigui mentida, però el cert (el més cert i comprovable, més enllà dels franctiradors sonats) és que els trets van a favor de qui se n’aprofita. Sèneca assenyalaria Trump.