Via recta

La ciutat vella de Damasc és una ciutadella a franges, que recorda una mica el conjunt albinegre del Duomo de Siena. Davant l’esplendorosa mesquita dels Omeies, s’estén un mercat cobert, que protegeix venedors i clients del sol totalitari de l’estiu. El clima és sec, i recorda el de Madrid. Damasc no té la vibració incessant del Caire, però tampoc la mol·lície d’altres ciutats àrabs. S’hi treballava per viure, tot i que aquests últims temps van ser durs i s’han de fer hores extres per guanyar-se el jornal. Aquesta tarda, als seus carrerons, regna un silenci només trencat pel rumor saltironant dels daus i les fitxes de taula, el backgammon local a què tan aficionats són els damasquins. Els venedors no assetgen el visitant. A tot estirar pregunten curiosos d’on és un i li donen la benvinguda en espanyol. El record de riuades de turistes pel mercat és ja una cosa llunyana després de l’horrorós parèntesi de la guerra. El pitjor de les guerres són les postguerres, com bé sabem a Espanya. Els retrats del president, del rais, són ubics a la medina. El mercat sempre està amb el Govern. És el pols del país. La gent que l’habita i transita dona idea d’una raça de fenotips variats. Els homes mostren un cert cansament al seu rostre, com si la vida se’ls estigués fent massa onerosa, però la seva elegant dignitat no admet derrota. Les dones semblen una mica més alegres, i traspuen una dolçor que algú podria confondre amb seducció, però que no ho és necessàriament. Són de natural amables i acumulen gràcia i bellesa. Una banda de joves xiïtes, totalment vestits de negre, passa al meu costat celebrant la festa d’Arbaín. Imposen amb els seus bigotis i les seves barbes hirsutes. Es dirigeixen al mausoleu del Bautista (Yahia, en àrab) a la mesquita, venerat per la seva secta. Els segueix una banda de nens de mirada una mica desafiadora i innocència perduda fa temps. Nens sense infància. Un porta una bandera negra amb una inscripció kúfica. Dos d’ells, de tot just 10 anys, fumen. Recorden el protagonista de Los 400 golpes o als del cine quinqui espanyol dels 70. Damasc és una ciutat bíblica a la qual els seus habitants anomenen Sham, que és com també es coneix el país en dialecte sirià. La seva ciutat vella és d’origen romà, amb un decumanus que es denomina "Via recta" i un cardo que el temps i la construcció han difuminat. Rere una porta una mica desballestada, s’obre un pati que és un cafè, on joves de bon aspecte fumen narguil i beuen tes i sucs. Sona música àrab i l’ambient és distingit. Semblen tenir tot el temps del món. No habita en aquest lloc l’hedonisme desbordat de Beirut, però sí un amor tranquil per la vida, un shweia, shweia ("a poc a poc") existencial. Un pot observar als seus ulls l’acceptació de la desgràcia viscuda i la vitalitat com a Victòria definitiva, dues cares de la mateixa moneda. La mirada del sirià no sembla tenir mals sentiments. Circulant amb cotxe pels afores, en un revolt de l’autopista cobert d’herba, les famílies s’agrupen relaxades en petites rotllanes, entorn d’un fogonet on fan menjar. En aquest quadre de Manet suburbà, les dones, velades i somrients, seuen, pudoroses, sobre els seus talons. Els homes fumen mentre els nens ronden entre els diferents grups allà arraïmats. El que veig em fa pensar. La gent sembla, malgrat tot, feliç, i un no pot deixar de preguntar-se si això és resultat de l’alegria que procura haver sobreviscut a una guerra, o si es tracta d’esperits més elevats que el meu, d’ànimes més desenvolupades que la nostra torturada ànima occidental, presa d’una pertinaç ansietat i insatisfacció que intentem calmar amb diazepam, viatges i cursos de ioga. Potser tot és molt més fàcil, i el secret d’aquesta serenitat vital dels sirians és no haver-se apartat mai de l’essencial, de la senzillesa, d’una conjugació adequada de la idea de temps amb la de vida, d’aquesta via recta que perfila el vell Damasc i l’ànima dels que l’habiten, hereus de gairebé tres mil anys d’història i de les lliçons que aquesta va implicar.