Barcelona
Colau sí que va poder, però poc
L’herència identificadora de l’etapa de l’exalcaldessa seran els grans eixos viaris pacificats en benefici del ciutadà corrent i en detriment del cotxe
Ada Colau ha anunciat que abandona l’ajuntament en plena celebració de la Copa Amèrica, un esdeveniment obtingut durant el seu últim mandat i un exemple de la promoció de Barcelona a cop de grans esdeveniments que ella tant va criticar. Ironia del destí amb què l’exalcaldessa tanca una etapa d’amors i odis exacerbats. S’allunya de la política local, diu, per repensar l’esquerra europea. Ningú podia esperar menys d’ella.
La capacitat de lideratge d’Ada Colau és indiscutible, malgrat haver-lo practicat en minoria i pràcticament sempre junt amb el PSC, el partit que, segons el seu parer, havia dissenyat i construït una ciutat horrorosa. Aquesta contradicció la va assumir ben aviat, quan va advertir que per gestionar l’ajuntament no tenia més remei que recolzar-se en la maquinària creada pel PSC durant la seva llarga hegemonia municipal.
L’herència identificadora de l’etapa Colau seran els grans eixos viaris pacificats en benefici del ciutadà corrent, el ciclista o el que patina i en detriment del cotxe. Una transformació urbanística nascuda de la necessitat de combatre l’alarma climàticament, però pèssimament tramitada, com han assenyalat els tribunals. Tot i així, les superilles no desapareixeran i probablement creixeran, tot i que potser amb formulacions modificades. En realitat, moltes de les seves iniciatives tindran continuïtat per part de qualsevol govern d’esquerres, des de la renovació del transport públic fins a la prolongació dels carrils bici, passant per la recerca d’una política d’habitatge realment eficaç per afrontar aquesta emergència.
Notícies relacionadesColau serà recordada, també, per algunes ensopegades sonades, atribuïbles segurament a un excés de confiança en la prestidigitació ideològica com a fórmula per afrontar qüestions complexes. El més vistós dels fiascos, el projecte de remunicipalització del servei d’aigua i el consegüent conflicte judicial amb Agbar que l’ajuntament va perdre. Altres propostes, com la creació d’una empresa pública de distribució d’electricitat, van passar sense pena ni glòria. I queda pendent de comprovar com es resol la batalla contra la massificació turística, en especial l’intent de frenar el boom dels apartaments turístics com una de les causes de l’encariment del lloguer per als barcelonins. Una línia argumental que l’actual consistori ha assumit i que, per descomptat, acabarà amb una sentència judicial.
L’enfonsament de Barcelona no s’ha produït durant el mandat de Colau com presumien alguns sectors, tot i que ella tampoc ha guanyat la guerra als poderosos com pretenia. No hi ha hagut cap revolució en la gestió municipal i l’antiga agitadora social va haver de passar pel trago amarg de la realpolitik. Primer, pactant amb el PSC per poder governar; després, amb Manuel Valls per continuar a l’alcaldia, i finalment, sumant els seus vots als del PP per fer alcalde Jaume Collboni. Una experiència molt valuosa per reformular l’esquerra europea.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.