Els objectius de les guerres d’Israel

Això d’aquesta setmana, com a guió de pel·lícula d’espies, és certament imbatible: de manera coordinada, centenars de busques en poder de milicians de Hezbol·là exploten a l’uníson. Una dotzena de morts i uns 3.000 ferits és el resultat d’aquesta acció tan audaç. I l’endemà, quan l’impacte mundial no ha remès, esclaten desenes de walkie-talkies. Vint morts més i desenes de ferits. Israel ni ho confirma ni ho desmenteix, però tothom atribueix al Mossad l’operació, sobre la qual s’estén una capa de silenci de la comunitat internacional. Escriuria que és com si, en una sèrie de bombardejos en feus de Hezbol·là a Beirut, Israel hagués matat una trentena de milicians i ferit centenars de persones, però vist això (gairebé un any de destrucció de Gaza, l’assassinat de líders palestins a Damasc o Teheran) és probable que un bombardeig d’aquest tipus al Líban tampoc hagués generat reaccions en la comunitat internacional. Però el silenci no amaga el que estem parlant: accions militars en un país veí que causen desenes de morts i centenars de ferits. La realitat no és una pel·lícula d’espies.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Després dels atroços atemptats del 7-O, l’ofensiva d’Israel a Gaza es va imposar públicament com a objectius aniquilar Hamàs i rescatar els ostatges. El primer és impossible; el segon no ha passat. El que sí que ha passat és una matança indiscriminada de milers de palestins i la destrucció de bona part de la franja, que no té aparences d’acabar-se. A la frontera nord, Israel ja sap què és anar a la guerra amb l’objectiu d’acabar amb Hezbol·là. L’última vegada que va passar a gran escala va ser el 2006 i no ho va aconseguir, de la mateixa manera que amb mesures militars no erradicarà Hamàs de Gaza o abans, als 60, 70 i 80, no va aconseguir acabar amb l’OAP ni Yasser Arafat. Vist el que ha passat a la Franja, la destrucció sistemàtica i la insostenible matança de civils, l’amenaça que plana sobre el Líban és la d’una destrucció sense parió. Però Hezbol·là no corre el risc de desaparèixer. De les cendres i les runes en sorgiran nous líders i milicians; per cada funeral se’n celebraran desenes en el futur, tant al Líban com a Gaza o a Cisjordània. Plantejades amb objectius així, aquestes guerres no es poden guanyar.

Israel ho sap millor que ningú. Per tant, no es tracta de guerres que es puguin analitzar amb objectius militars o territorials a l’ús. A Gaza, per exemple, es pot discutir sobre el corredor Filadèlfia tant com els mediadors vulguin, però no és l’extensió d’una zona de seguretat el que hi marcarà l’esdevenir de la guerra. Un alto el foc, igual que la que sembla inevitable guerra a la frontera nord amb Hezbol·là i ves a saber si una de regional amb l’Iran, dependrà dels objectius polítics i geoestratègics d’Israel. És un lloc comú afirmar que Benjamin Netanyahu impulsa la guerra per interessos polítics personals. Alguna cosa d’això hi ha, però també hi ha en joc el projecte, la visió, d’Israel, les seves fronteres i el seu encaix a la regió de l’ala més extremista de la seva societat i del sionisme, que és la que avui governa el país. Netanyahu, Itamar Ben-Gvir o Bezalel Smotrich intenten aprofitar la puntada de peu al tauler que va suposar el 7-O per dibuixar un nou statu quo, que és la seva autèntica agenda. A Gaza, a Cisjordània, al Líban i també a la regió. La pregunta que els aliats d’Israel a Europa i els EUA s’han de formular és si es deixaran arrossegar als escenaris que crearà, que ja està creant, aquest nou ordre.