Editorial

Els reptes de l’envelliment

L’increment de l’esperança de vida ha de ser vist com una oportunitat, no només com una càrrega econòmica

2
Es llegeix en minuts
El ocio es una parte fundamental del envejecimiento activo

El ocio es una parte fundamental del envejecimiento activo / Cedida

L’envelliment de la població al nostre país moltes vegades és analitzat més com un problema que han d’afrontar els governs i que exigeix, i exigirà, el desemborsament de més quantitats de diners en els pressupostos, que com un fenomen del qual també es derivarien aspectes positius. En el detall d’aquests últims cal explicar, sens dubte, amb una realitat, la que si vivim ara més anys és en gran manera gràcies als avenços que s’han produït en la medicina, la nutrició i la higiene. Segons les dades aportades a l’informe Anàlisi de la longevitat del Col·legi d’Actuaris de Catalunya, l’esperança de vida dels espanyols ha crescut a un ritme de dos anys per dècada, és a dir, s’ha incrementat en 10 anys en l’últim mig segle. Aquesta dada situa Espanya com el país de la Unió Europea amb més esperança de vida.

És obvi que el fet que les espanyoles puguin arribar de mitjana als 86,1 anys i els espanyols als 80,8, indica que les condicions de vida han millorat notablement. Però assenyala també reptes que sovint es desatenen, bé perquè són enfosquits per la immediatesa d’altres problemes o, simplement, per la dificultat que comporta fer-los front. Resoldre les dificultats que planteja tenir una població cada vegada més envellida fa que es requereixi, d’entrada, millors mitjans per atendre les necessitats d’aquestes persones. Per exemple, les derivades de malalties cròniques, que s’agreugen amb el pas del temps i que necessiten no només atenció mèdica, en moltes ocasions hospitalària, sinó també cures als seus domicilis o en institucions especialitzades. El servei sanitari està per ara garantit, però mantenir-lo i millorar-lo requerirà més mitjans econòmics i professionals. No hi ha, però, la mateixa garantia d’atenció en els casos, cada vegada més freqüents, en què les persones grans necessiten cures especials a causa del seu deteriorament físic o mental. És aquest un repte la solució del qual no es pot ajornar i que requereix, convé insistir-hi, elevades partides pressupostàries.

Si a aquestes qüestions s’afegeix el manteniment durant un termini de temps cada cop més llarg de les pensions, amb els riscos financers que comporta la seva sostenibilitat, es pot acabar veient la vellesa només com un problema, una molèstia, per al conjunt de la societat, sobretot per als que encara participen del mercat laboral o busquen fer-s’hi lloc. Convé, per això, analitzar-ho amb serenitat. Perquè si a l’envelliment li afegim una taxa de natalitat molt baixa, no hi ha dubte que per progressar com a país i per sostenir el nostre estat de benestar necessitem immigrants que vinguin a treballar aquí i que, lògicament, també es beneficiïn dels nostres serveis públics. No pot ser, a més, que els jubilats siguin vistos només des d’una perspectiva economicista, sense que se’ls reconeguin aportacions ni s’utilitzin en benefici de tots els seus coneixements i la seva experiència. No té lògica que persones que han contribuït durant la seva llarga vida laboral, sigui quina sigui la que hagi estat, al desenvolupament del país, quedin relegats en els últims 20 o 30 anys de la seva vida.