De pares i fills

Fa just 10 anys, el periodista D. T. Max va publicar Todas las historias de amor son historias de fantasmas, una excepcional biografia sobre l’escriptor David Foster Wallace. En aquell moment, la vaig llegir, o la vaig devorar, més aviat, deixant la meva empremta, aquesta vegada fins i tot subratllant passatges, en l’exemplar que al mateix Max li vaig donar, perquè me’l firmés, quan el vaig entrevistar a Madrid.

Vaig recordar aquell moment, aquella lectura, però sobretot el títol del llibre, uns dies enrere. Ho vaig fer després de veure Aftersun, pel·lícula que es va estrenar als cines espanyols a finals del 2022 i a la qual jo he arribat ara.

Em passa sempre, amb els films i les novel·les, especialment si m’agraden. A l’acabar-los, fins i tot a la meitat, del metratge o de la trama, començo a pensar com recomanar-los. En el cas d’Aftersun no em va costar, vaig arribar aviat a la frase de Foster Wallace que dona títol a la biografia escrita per Max. Però hi vaig introduir un petit canvi: de vegades, les històries d’amor entre pares i fills són tristes, el que és difícil és explicar-les bonic.

Això vaig pensar, acabada la pel·lícula, el debut en la direcció de Charlotte Wells, que es va inspirar en la relació que va mantenir amb el seu pare, mort (es va suïcidar) quan ella tenia 16 anys, per rodar una cinta preciosa, en la seva estètica i en la seva narració. Un pare separat, jove, no arriba als 30, va amb la seva filla, d’11, de vacances uns dies a Turquia.

En la seva vida quotidiana, diària, es veuen poc, estan físicament distanciats, ell viu en una altra ciutat, res vol saber d’Edimburg, tot i que s’estimen i disfruten estant junts. Hi ha amor, entre ells, però és un afecte tenyit per la tristesa, per la impossibilitat d’un futur millor, per l’obligació de continuar sent sense ser, per la certesa d’un final precipitat, per al qual cap dels dos estava llest, ja que la mort, fins i tot l’elegida, és sempre inoportuna, i incomprensible.

Mentre contenia, estúpidament, les llàgrimes, vaig recordar una cosa que li vaig escoltar, no fa gaire, a algú del meu entorn que ha exercit els rols de fill, germà i pare. "Els pares sempre ens equivoquem", això va dir. Es referia al meu passat familiar, a les circumstàncies, que unes vegades em van unir i d’altres em van separar del meu pare.

La paternitat i la maternitat són, potser, les decisions més difícils a què ens enfrontem al llarg de la nostra vida. Creen un vincle indissoluble, però fàcil de corroir.

Pèrdua

Jo no vaig voler ser mare, així ho vaig elegir, vaig tenir aquesta oportunitat. No considero que sigui una condició necessària per viure plenament com a dona. Respecto, no obstant, qui així ho creu, i he patit la pèrdua, primer, de la meva mare i, anys després, del meu pare.

Notícies relacionades

Els BRICS, l’alternativa a Occident

L’astronauta no tan perduda

L’orfandat et trenca, et parteix en dos l’espina dorsal que et mantenia dreta, et sents desemparada, sola, indefensa, no importa l’edat que tinguis. Però ni la paternitat ni la maternitat són garantia d’humanitat i bondat.

Penso en els fills de Gisèle Pelicot, en el que deuen pensar del seu pare, com podran mirar-lo a la cara. També, en el fill de Constance Debré, que el seu pare va manipular en contra de la seva mare després de confessar-li ella que era lesbiana, segons narra ella en el seu llibre Love me tender. O en la filla de Lucian Freud, Susie Boyt, que ha escrit una novel·la bellíssima, Amada y perdida, sobre una mare que decideix entregar a la seva neta l’amor que la seva filla drogoaddicta no és capaç d’acceptar. I en mi mateixa, filla sense fills ni pares, ja.