L’ocasió de corregir el finançament

Alguns dels que han escrit sobre l’assumpte s’han planyut que Catalunya no tingués, des del principi, un sistema propi. A vegades s’ha atribuït la responsabilitat a Jordi Pujol. El que sovint s’obvia, i que potser és adient recordar, és que la formació hegemònica a Catalunya el 1979 no era CiU, que va quedar tercera en les municipals i quarta en les generals d’aquell any. La prova que aviat el nacionalisme català va ser conscient del problema queda clar en el volum Narració d’una asfíxia premeditada, de Trias Fargas, editat el 1985. El sistema financer de Catalunya ha estat, deia en començar aquestes ratlles, una qüestió fonamental de fa molts anys. Ho va ser en les negociacions entre CiU i Felipe González, primer, i Aznar, després; en la reforma de l’Estatut impulsada pel president Maragall el 2006, i també en les etapes de Montilla i Mas. En l’origen de l’anomenat procés hi trobem el finançament i el descontentament pel que fa a les infraestructures.

Avui l’assumpte torna a ser sobre la taula arran del pacte d’ERC i el PSC (amb l’aval de Pedro Sánchez) que ha estat indispensable perquè Salvador Illa arribés a la presidència de la Generalitat. L’acord és genèric i no entra en detalls. Dibuixa un sistema diferent de l’actual, singular, però s’allunya del sistema foral d’Euskadi i Navarra. L’objectiu és que Catalunya deixi d’aportar uns recursos desproporcionats, i, per tant, injustos, a la resta de l’Estat. Contra el que s’ha dit i es repeteix maliciosament una vegada darrere l’altra, Catalunya no vol deixar de pagar, de ser "solidària" si ho volen dir així, sinó que reclama que l’aportació sigui raonable. (Recordem que la contribució d’Euskadi i Navarra a aquesta "solidaritat" resulta nul·la a la pràctica.)

Notícies relacionades

Pasqual Maragall i ‘El 47’

Cas Pelicot: les manades són culturals

La discussió pública en marxa ha evidenciat un cop més el cinisme polític regnant. El d’aquells que acusen els catalans de xantatgistes i d’aprofitar-se sistemàticament d’Espanya, però, al mateix temps, rebutgen amb grans escarafalls que Catalunya rebaixi la seva aportació ni un cèntim. En què quedem? Estaria bé que després de tants anys de pagar de forma desmesurada, algú tingués el detall ja no d’agrair-ho, sinó, almenys, de reconèixer-ho. Per això, pel cinisme polític de tants, entre els quals excel·leix el populisme groller i malèvol de Díaz Ayuso, i per altres motius, no serà gens senzill que l’acord sobre el finançament s’acabi transformant en realitat. Un dels greus problemes és que en aquesta qüestió –com en tantes altres de pactades amb ERC i Junts– Pedro Sánchez va a remolc. No ha estat capaç de donar un sentit polític a tot plegat, més enllà de l’argument de conveniència entorn de la "pacificació" de Catalunya. Si hagués format part, aquest canvi, d’una voluntat real de transformació de l’Estat en un sentit federal, així ho hauria hagut de defensar des del principi.

Es desconeix, d’altra banda, fins a quin punt la direcció d’ERC confia que el finançament es podrà canviar o, com pensen maliciosament alguns, va ser aquest element només la manera de justificar el vot a Illa, atès que els republicans es trobaven ficats en un carreró sense sortida (repetir les eleccions hauria suposat un autèntic daltabaix). En aquest escenari, hauria estat convenient l’entrada dels republicans al Govern d’Illa, per, des de dins, fiscalitzar i pressionar a favor del compliment del pacte d’investidura. La situació més que inestable d’ERC no ho va permetre. Sigui com sigui, els republicans no poden deixar de fer tot el que estigui al seu abast –que vol dir utilitzar els seus diputats al Parlament i al Congrés– perquè hi hagi un canvi real en el finançament de Catalunya. I igualment ha de fer Junts per Catalunya. El que està en joc és massa seriós per abonar-se a la frivolitat.