La classe mitjana, entre pisos

L’ascensor social està aturat i la classe mitjana s’ha quedat entre dos pisos, en precari i sense poder. El destí de les classes mitjanes ha estat pagar totes les crisis econòmiques, encara que d’altres ho hagin passat pitjor. La fatiga és gran, el manteniment de l’Estat de benestar i l’aportació a l’estabilitat política han perdut potència. La mesocràcia de sempre va fossilitzant-se. Cada vegada la classe mitjana perd estil de vida i capacitat d’estalvi. Ja ningú li agraeix que fos la sustentació d’Occident. Vet aquí que reapareixen profetes que els instints de classe mitjana tenien sense altaveu. Els analistes ens explicaran qualsevol dia com la crisi de les classes mitjanes pot considerar-se un element del procés secessionista a Catalunya.

Com és costum, tirem l’aigua de la banyera i, a la vegada, el bebè. Tot això significa constatar la precarització de la classe mitjana, transformada en low-cost, i després ja donar directament per descomptat que la classe mitjana és del tot innecessària. Aglapida per la hipòtesi d’un enfrontament tectònic entre dos extrems econòmics, la classe mitjana tal vegada pot resistir les devaluacions internes, les retallades pressupostàries i la miniaturització salarial, però ara mateix li falta confiança en si mateixa, fins al punt que difícilment pot donar confiança al conjunt de la societat.

De l’empresari autònom de classe mitjana baixa al professional de classe mitjana alta, el factor que dona energia a la classe mitjana moderna és l’ascensor social, la mobilitat social. Ara per ara l’ascensor s’ha quedat entre dos pisos, però la recuperació econòmica, si de cas, encara podria tornar a posar-lo en marxa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No és la primera crisi que pateixen les classes mitjanes. En el cas d’Espanya, la família només en part ha resistit a tanta inclemència desindustrialitzada. Quan pot, s’adapta a l’estil Ikea i les marques blanques, en respostes enginyoses a l’atur, però el deute públic és imparable. La immigració acoquina. Sense classe mitjana, el sentit comunitari s’afebleix. I els fills de classe mitjana estan assumint que probablement ja no tindran el nivell de vida que han tingut els pares. La demografia farà recaure el pes de l’Estat de benestar en la nova generació, la substitució generacional. Els fills de pares enginyers es matriculen a Filosofia i Lletres. Serem més narcisistes o més desarrelats? Relativitzem, ens tempta la paranoia. Preferim sentir-nos víctimes a exercir de ciutadans. Baixem en els informes PISA. Ser de classe mitjana és un descrèdit.

És així com ens posarem a parlar de "fractura social" i de poca representació social. La societat de post classe mitjana ha començat, però això és una reconversió i no una liquidació. En època de polarització econòmica, les classes mitjanes encara són més significatives en cadascuna de les accepcions. Es parla de post classe mitjana i també d’un final cadavèric de les classes mitjanes. De totes maneres, amb la classe mitjana pot passar com amb les bruixes de Galícia: no creiem en les meigues, però, en tot cas, existeixen.