Els lloguers de Junts

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Guiat per l’estupefacció, vaig escoltar les explicacions que Miriam Nogueras, a Madrid, i Salvador Vergés, al Parlament, van donar sobre la intenció del seu vot: amb un ús demagògic de les xifres sobre la caiguda dels contractes de lloguer capgiraven la realitat per fer-nos creure el que no és. Així només aconseguiran prolongar una situació d’incertesa per a milers de persones que volen llogar i no poden. I alhora demostren per passiva que a Junts potser ja li està bé el model d’habitatge tensat, que escanya la classe mitjana i els joves que no poden independitzar-se: exactament com ho veuria qualsevol partit conservador –de dretes, vaja.

Potser la lliçó que n’hem d’extreure és que a Madrid, fent oposició real i sense el miratge constant de l’independentisme com a anhel final –sense la capa màgica–, ens ensenyen l’autèntica naturalesa ideològica del partit. És lícit, doncs, que ens preguntem si en una Catalunya independent actuarien també amb la mateixa falta d’empatia social, per dir-ho finament i amb un punt d’ingenuïtat. D’altra banda, potser aquesta indefinició és també un senyal de la provisionalitat que s’intueix actualment entre els dirigents del partit, com si no s’acabessin de creure el paper que s’han atorgat en aquesta obra dramàtica. Costa d’imaginar que la decisió de Junts estigui consensuada amb un líder que ha de viure exiliat a Bèlgica precisament en una casa de lloguer. És a dir: en un mercat immobiliari en què el lloguer està molt més ben regulat i fa dècades que no es permeten excessos com els que Junts continua validant.