¿Regeneració democràtica?

En aquest clima, malgrat que notícies falses i pseudomitjans existeixen, ¿qui tindrà autoritat per dictaminar que estem davant una notícia falsa? ¿O que aquest és un pseudomitjà? Altres propostes són més interessants, però requeririen majories, canvis legislatius i un llarg període de temps.

¡Home!, el líder de l’oposició va tornar a no estar fi –per ser correctes– i va assegurar, en la seva primera interpel·lació parlamentària després de les vacances, que "des de Franco no s’havia vist res així". Més atenció mereix Aitor Esteban, portaveu del PNB, quan va dir que no es portarà a terme ni la meitat de la meitat del pla. I això podria no ser el menys dolent.

Llavors, ¿per què insisteix Sánchez en la "regeneració democràtica"? Per presumir que té arrestos quan ha de governar dia a dia amb moltes derrotes i humiliacions parlamentàries, podent legislar poc –o quasi res– i, a més, sense pressupostos. El rellevant d’aquesta setmana no ha sigut el vot de Junts contra la llei de lloguers temporals –iniciativa de Sumar–, sinó que Puigdemont ha repetit que tornaran a votar contra el sostre de despesa, com al juliol. O sigui que, tret d’un miracle de Santos Cerdán, el 2025 serà el segon any sense pressupostos. El Govern perdrà autoritat moral. No només a Espanya.

Potser té raó Rufián, el portaveu d’ERC, quan afirma que el tan esbombat pla és només un pot de fum. Però Sánchez vol resistir. A favor té la inviabilitat d’una moció de censura (Junts no la votarà amb Vox i els dos serien necessaris), que l’economia tira amb revisions a l’alça de les previsions i que –ja es palpa– ningú li disputarà el lideratge del PSOE en el congrés de Sevilla. A més, Salvador Illa presideix la Generalitat. La desinflamació ha funcionat.

Govern contra les cordes però, mal que bé, aguantant, i l’oposició disparant cada dia contra tot per desgastar. Tot i que el desgast també pot fer-la malbé.

El mal és de fons. ¿Com pot un president resilient –ja fa sis anys que governa– proposar un pla de "regeneració democràtica" sense majoria parlamentària i contra el primer partit del país? ¿Qui és menys realista –qui toca menys de peus a terra–, Sánchez quan pomposament promet "regenerar", o Feijóo,quan proclama que "des de Franco" no s’havia vist res igual?

L’Espanya de la dreta (i de cert centre) dirà que Feijóo té raó, i la d’esquerres (i de cert centre), més la de les nacionalitats històriques, que, malgrat tot, Sánchez és, com a mínim, "el mal menor". Així, Pradales va dir que el PNB aposta per l’estabilitat i una legislatura llarga.

Del que no hi ha cap dubte és que, de "regeneració", res de res. Ja podem repetir allò de "val més un mal conegut". Aquesta setmana semblava que el primer problema mundial no era Palestina, ni Ucraïna, sinó Veneçuela. Donar asil polític a Edmundo González, que l’havia demanat, no pot ser desqualificat com a "complicitat (amb Maduro) en un cop d’Estat" (González Pons dixit). I portar l’assumpte al Parlament Europeu –per guanyar amb l’extrema dreta i no aconseguir res (la declaració és un altre "pot de fum")– indica una badada en el centredreta.

Mentrestant, Sánchez aconsegueix una vicepresidència de la Comissió per a Teresa Ribera (bé), però és incapaç de posar una miqueta d’ordre en la recepció de la creixent onada de menors no acompanyats a les Canàries. No és que Meloni ho faci millor, sinó que, quan Sánchez i Feijóo opten per donar-se la culpa de l’un a l’altre, proclamen que Espanya es baralla davant un dels greus problemes de tot Europa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però, no ens equivoquem, quan el Govern d’Espanya i el de les Canàries recorren als tribunals pels menes, el rellevant és que, culpes a part, Sánchez no està a l’altura. Ell és el president del Govern. I ha volgut ser-ho.

De "regeneració", poc o res. És el que hi ha i –com es deia abans– amb aquests bous haurem de llaurar.