El trencaclosques de la Comissió

En tot cas, el primer del que cal ser conscient és que la Comissió conforma la voluntat general de la UE. Això vol dir que, en teoria, cap dels comissaris designats defensarà els interessos específics del seu país, sinó que defensarà l’interès comú del conjunt d’estats membres. La rellevància d’aquesta premissa no és insignificant, ja que una cosa és que efectivament es busquin els equilibris de poder, i una altra de molt diferent és que els interessos particulars dels estats siguin els que seran defensats per aquests comissaris. Per a aquestes tasques ja hi ha el Consell.

Partint d’aquest punt i centrant el tema en la proposta feta per Von der Leyen, es veu de manera clara com han operat dos eixos essencials dins del marc de la política europea, el territorial i l’ideològic, i com la presidenta de la Comissió ha sigut l’encarregada de situar cada peça del trencaclosques al lloc que, segons el seu criteri, pot servir millor els interessos de l’agenda política que vol posar en marxa i que plasma la dinàmica del poder realment existent entre els països europeus. Això és el que es pot anomenar geopolítica interna de la Unió Europea.

Per armar un puzle com aquest de manera solvent feia falta astúcia. I l’astúcia l’ha proporcionada Von der Leyen, que ha mostrat com ha aconseguit articular un grup que serveixi a les seves finalitats. Això és, avançar en el que ja estava treballant, erigir-se en una mena de presidenta de la UE sense figures que li facin ombra ni li portin la contrària. Amb Borrell fora de la cartera d’alt representant només s’havia de "desfer" del francès Breton. Això no era tasca senzilla i feia falta coratge per fer una oferta a Macron que no pogués rebutjar. Era canviar el seu candidat a comissari o aconseguir una cartera de poc pes polític. Macron va cedir i gràcies a això Von der Leyen es treia les dues grans pedres de la sabata del seu anterior mandat. La inèdita maniobra de torçar el braç a la totpoderosa França ha sigut un senyal de com se les gasta la germànica després de la humiliació rebuda en el procés de negociació amb els estats per assolir la paritat, en què el 70% va enviar només candidats homes, cosa que li ha impedit complir la promesa que havia fet de més igualtat a la Comissió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El següent pas que havia de fer va ser l’estructura. En anteriors legislatures hi havia la figura de primer vicepresident, una mena d’adjunt, cosa que permetia premiar l’altra gran família europea. Més endavant aquesta figura es va transformar en diverses vicepresidències executives, tres en el cas de l’anterior mandat de Von der Leyen. Ara els equilibris són més ajustats i han passat a ser sis. D’aquesta manera, fa contenta Meloni oferint-li la cartera de cohesió que ocuparà Raffaelle Fitto, una cartera important pressupostàriament, però sense rellevància política. A més, sabent que el Parlament sol mostrar el poder que té rebutjant almenys alguna de les propostes, Von der Leyen ha nomenat el que es coneix com a comissaris esquers, dissenyats per ser eliminats. Aquesta vegada sembla que aquest comissari esquer serà l’hongarès Varhelyi.

La resta, el que s’esperava: les carteres més potents en matèria de política exterior, seguretat i defensa, i economia han anat a parar als representants bàltics, els més durs pel que fa a la posició respecte a Rússia i els que tindran l’encàrrec de planificar la reconstrucció d’Ucraïna. El reforç industrial vindrà acompanyat de la mà de la transició verda i el comandarà Teresa Ribera. Així, a grans trets, aquestes seran les martingales i els equilibris amb què començarà a caminar un cicle polític sostingut per la geopolítica i la reindustrialització.