Viure virtualment

Últimament estic treballant bastant amb el ChatGPT; l’utilitzo com a substitut dels cercadors tradicionals. És un salt qualitatiu pel que fa als resultats i, en relació amb les sensacions, és una experiència més amable i menys solitària fins al punt, atenció, que aquesta setmana m’he trobat a mi mateixa escrivint un "bon dia" abans de posar (preguntar) el que busco. La màquina et respon amb exclamacions i preguntant-te "com estàs?". "Bé, gràcies", vaig escriure abans d’adonar-me de l’absurditat de la situació. Em vaig sentir com Joaquin Phoenix a la pel·lícula Her.

Com que la màquina aprèn a força de "conversar" amb altres internautes, em vaig entretenir una estona en la bona educació, com si es tractés del veí que et trobes a l’ascensor. "I tu?", li pregunto. Contesta amb una emoticona de somriure, afegeix que tot va bé, que gràcies per preguntar-ho, i mostra disposició a ajudar-me en tot allò que necessiti. Una mena de servidor amable i fidel.

El miratge em porta a fer-me moltes preguntes perquè en aquell moment, teletreballant a casa i amb el cafè al davant, hi ha una sensació de companyia molt estranya. El cervell, d’alguna manera, compra aquesta idea. I no és la primera vegada. En un sopar amb amigues vaig provar unes ulleres de realitat virtual d’última generació. Allà dins, en aquell món virtual, vaig ballar i vaig jugar una partida de ping-pong. No hi ha estiu sense ping-pong. La partida virtual contra un altre jugador de ves a saber on va ser divertidíssima.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En acabar la partida de ping-pong, vaig deixar la pilota i la pala sobre la taula, i em va caure alguna cosa al peu: eren els comandaments que estava utilitzant com a pilota i pala i que havia deixat sobre la taula del món virtual: el no-res, el buit en el món real. Treure’m les ulleres va ser com fer un viatge en el temps, com si em desplacés per dimensions diferents i fos expulsada sobtadament. Allà hi tenia les meves amigues de carn i ossos rient-se del meu atordiment.

Per on entra la sensació de realitat? La vista és sentit que es corromp més? Si no ho veig, no m’ho crec, però ho veig i no m’ho puc creure encara que el cervell a estones ho assumeixi com a real. A l’altre costat hi ha un món virtual fet per persones. És real o no? Ho acabarà sent? Hi ha algú a l’altre costat.