L’hora de Barcelona

Així, la majoria dels electorats dels partits que potencialment podrien participar en una ampliació de la majoria de govern preferirien que la formació que van votar (tant Junts com ERC o els Comuns) participés directament en la gestió municipal, ja sigui amb un pacte tripartit d’esquerres o amb un acord, menys versemblant en la situació actual, entre el PSC i Junts. I fins i tot una majoria de votants socialistes preferirien un acord més estable amb tercers. Fins ara, diverses circumstàncies externes a la política municipal (les eleccions generals del juliol del 2023, la investidura de Pedro Sánchez, la negociació de la llei d’amnistia, les eleccions autonòmiques, la investidura de Salvador Illa, la crisi interna d’ERC, el seu pròxim congrés i el de Junts) han fet que una formació política o una altra considerés inoportú fer un pas endavant a l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta successió de condicionants externs també ha de quedar enrere i ara és l’hora de posar Barcelona al centre.

Quin serà el resultat és incert. El Govern de Jaume Collboni compta amb l’avantatge de tenir diverses opcions obertes (més, pel que sembla, entre les bases de la resta de partits que en algunes de les seves cúpules) i de comptar alhora amb senyals positius sobre la seva gestió aquest any, en cas de seguir la seva etapa en solitari. També en les expectatives de vot que li atribueix el sondeig (i encara més en la impossibilitat d’una majoria alternativa que també assenyala l’enquesta). Amb tot, el baix índex de coneixement de qui encapçala ara altres opcions després de les retirades (unes són definitives, una altra no se sap) de Xavier Trias, Ada Colau i Ernest Maragall) és un factor que avui les castiga, però que pot quedar neutralitzat en el futur quan s’aclareixin nombroses incògnites.

El sondeig, tot i això, indica que en aquest temps tampoc s’ha aconseguit capgirar la impressió negativa de molts ciutadans sobre el moment de la ciutat. Fonamentada sobretot en el malestar per la dificultat d’accés a la vivenda (en un destacadíssim i justificat primer lloc), seguit per la preocupació per la seguretat ciutadana i la crítica a les conseqüències d’un model de turisme que es creu que ha tocat sostre. El suport a mesures com el veto als pisos turístics, més enllà de fins a quin punt pugui ser efectiu, reforça la conclusió sobre quins són els aspectes sobre els quals volen respostes els ciutadans. L’hora de Barcelona també ha arribat en el sentit que el que els barcelonins esperen dels seus representants són respostes que girin full i encarin els reptes de futur de la ciutat.