Tant de bo

A Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), encara que tant és on passés, un cabró li va amputar la mà a la seva parella. Es diu així de sobte, però es triga a pair.

Una mà.

Va passar fa res, el 16 de setembre d’aquest any. Però el que em preocupa no és la data; el que m’aclapara és la mà, el parador de la mà, l’estat de la mà, la seva viabilitat.

Si no aconsegueixen reimplantar-se-la, aquesta mà ja no es podrà ficar a cap butxaca, no podrà agafar l’escumadora per treure un ou ferrat de la paella, no podrà teclejar un poema a l’ordinador ni calcular la febre d’un nen col·locant-l’hi al front. Aquesta mà ja no podrà furgar les parts íntimes del seu cos o del cos ningú més a la recerca dels ressorts del plaer, no podrà col·locar els dits en forma de pinta per arreglar-se els cabells, no podrà contribuir amb l’altra a cordar-se el sostenidor o els botons de la brusa, no podrà alçar-se al mig del carrer per aturar un taxi ni agafar-se a la barra de l’autobús per mantenir l’equilibri.

No podrà fer baixar les parpelles d’un mort.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta mà, tant si es tracta de l’esquerra com de la dreta (la notícia no ho aclaria), tampoc podrà agafar un bolígraf per escriure una postal, ni apujar el volum de la ràdio ni apagar el televisor. Aquesta mà, a la dutxa, no podrà destapar el pot del xampú, ni fer servir l’esponja per passar-la pel cos. No podrà mocar el nas ni treure la suor del front, no podrà tancar-se per esdevenir puny i guardar-hi les monedes del canvi. No podrà agafar la mà d’un nen al travessar el carrer, ni canviar els bolquers a un nadó. No podrà passar les pàgines d’un llibre ni desplegar un diari ni posar-se un guant ni clavar un mastegot a qui s’ho mereixi. No podrà canviar les velocitats d’un cotxe ni col·locar ornaments de colors a l’arbre de Nadal.

Aquesta mà, composta de cinc dits i una palma, era un miracle arquitectònic i sentimental que un cabró ha segat amb una precisió, deia la notícia, digna de millors emprenedories. Tant de bo que el record insuportable d’aquesta mà que li ha amputat faci que la seva es podreixi de mica en mica, es descompongui de mica en mica, que no la pugui tornar a fer servir, que li faci pudor de carn podrida i de cadàver i sigui incapaç de desprendre-se’n.