Illa i el rellotge de cucut
El president de la Generalitat, Salvador Illa. /
Ni un bri d’excés. Ni una espurna de passió. Tot mesurat, tot tranquil. La grisor de la vestimenta com a correlat objectiu de la pròpia grisor ambiental, de la manca d’excessos o passions, de l’acoloriment per la via de la rauxa. No escric això amb un to sarcàstic i el fet que em dediqui a constatar la realitat de les coses no implica que les rebutgi o les menystingui. Parlo, esclar, de Salvador Illa, arran de l’extensa entrevista que li va fer aquest diari i d’altres episodis que ha protagonitzat darrerament, tot i que parlar d’"episodis" i de "protagonisme" podria fer creure que ens referim a un arravatat film d’acció. Gens. Més aviat parlem d’allò que una amiga qualificava com a "pel·lícules de la papaia", les històries orientals on no passa res o, si passa, l’escena és tan lenta i parsimoniosa que es manté la il·lusió de lentitud, quasi de quietud planetària.
Sabem que Salvador Illa es lleva d’hora i va a córrer. Fins i tot corrent sembla quiet. Arriba molt aviat a la Generalitat, de tal manera que la institució està tendint més a la idea d’una farmàcia de guàrdia, que sempre està a punt. Aquesta és una victòria innegable del PSC, que, en molt poc temps, ha aconseguit que s’imposi el relat de l’austeritat i la feina. No he llegit cap crítica en relació amb l’anterior govern (entre d’altres coses, perquè hi ha deures i deutes pendents), com a molt alguna passiva pronominal, és a dir, amb el subjecte amagat o elidit. He rebut uns quants comentaris de persones no gens sospitoses de ser corifeus del cor que lloen la política socialista, i em diuen que "aquests sí que van a la idea, aquests treballen i ho fan tot fàcil". L’exemple és el de la inauguració de les noves instal·lacions d’una empresa amb consciència social a la qual acut el president sense que constés a l’agenda setmanal. Ho avisa poc abans. I, tot i que la Generalitat no ha intervingut ni en el projecte ni en el finançament, Illa, després de l’acte protocol·lari, sense fotografies ni declaracions, es compromet a un esforç econòmic de l’administració.
L’endemà, a la Festa de la Rosa, deixa anar bona part del vocabulari i de les construccions ideològiques que han caracteritzat aquests primers dies. Diu "bon govern" i "govern normal", i "polítiques concretes" i "governar per a tothom" i "no farem miracles, però treballarem" i també "humilitat" i "generositat". I al cap d’uns dies, a EL PERIÓDICO, s’ensenya com a "revolucionari de la normalitat", que deu ser un dels oxímorons més brillants de la història. Illa, ell mateix, és, com deia, el correlat objectiu dels seus propis objectius. El seu posat, la contenció hieràtica, la devoció monacal per córrer, la manca absoluta d’efervescència irracional, la fixació pel treball, són trets que, tots junts, composen un determinat univers polític i ideològic. És com allò de Harry Lime a El tercer home, però a l’inrevés. El Renaixement va arribar acompanyat de guerres i terror. El rellotge de cucut va ser l’aportació de Suïssa al món, després de cinc-cents anys d’amor i de pau. Cadascú tria els seus referents emocionals.
