El manual de l’estafador

El mètode de l’estafador és conegut: molta xerrameca, molta foto amb gran somriure, copets a l’esquena i cap boleta sota el got. Tanmateix, tot i ser un vell conegut, resulta sorprenent que el trilerisme aconsegueixi enredar una vegada i una altra, com si la capacitat de deixar-se estafar fos innata a la naturalesa humana. Especialment en política, en què aixecar la camisa a un aliat o driblar un acord per tal de no complir-lo acostuma a ser el pa de cada dia. De fet, sovint hi ha una simbiosi entre l’estafat i l’estafador, perquè, una vegada s’imposa la realpolitik a les bones intencions del pacte, hi ha partits que decideixen mirar cap a una altra banda abans de complicar-se la vida. El cas d’ERC durant tots aquests anys amb el PSOE és el més paradigmàtic: no li han complert ni un sol acord, i, tanmateix, ni una sola vegada ha posat en perill la seva aliança. Probablement, aquí hi ha la mare de les derrotes electorals dels darrers anys. L’abraçada de l’os sempre ofega.

Com que l’incompliment és la norma política, i ha quedat perfectament naturalitzada en el relat públic, resulta tota una notícia que algun partit es planti justament perquè se sent estafat. I no només esdevé una gran notícia, sinó que també causa un gran escàndol, com si l’irresponsable fos l’estafat que no es vol deixar estafar. Això és exactament el que està passant ara amb Junts i les derrotes parlamentàries infringides al PSOE. Els fets són incontestables: Sánchez ha incomplert la pràctica totalitat dels acords subscrits amb Puigdemont, a excepció de l’acord sobre l’amnistia. I ni tan sols aquest pacte sembla que vagi a bon port, no només per l’acció proactiva dels jutges patriòtics i el seu desacatament a la llei, sinó també per la desídia amb què el PSOE tracta la situació. Si hi afegim els somnis humits del ministre Marlaska confessant el seu desig de detenir el president, la sospita que al PSOE ja li va bé el que està passant, ni aquest acord seria confiable. Al capdavall, no és la primera vegada que els socialistes deixen que sigui la dreta i les seves hosts les que li facin la feina bruta. No deu ser que el PSOE ja comptava que l’amnistia no s’aplicaria i ja li anava bé? Preguntes, preguntes i moltes sospites...

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Però, amnistia a banda, cap dels acords importants que s’han subscrit en viatges a Brussel·les i a Ginebra entre Junts i el PSOE ha arribat a cap port, més enllà de la plàcida companyia del ministre Santos Cerdán, el nom del qual sembla tenir més continent que contingut. La llista és llarga: català a Europa, enterrat sota capes d’excuses de mal pagador; competències íntegres en matèria d’immigració, vingui un altre dia; execució íntegra dels pressupostos, quin acudit... I així fins a arribar al darrer projecte sobre lloguers temporals, la redacció del qual no permetia esmenes –«no s’hi podia canviar ni una sola coma», li van dir a Miriam Nogueras–, envaïa competències i a sobre era una llei que no resolia res. Però, acostumats a la bona vida d’altres aliances, que els ho perdonaven tot, els socialistes devien imaginar, per enèsima vegada, que Junts s’engoliria els gripaus sota risc de quedar com a insolidaris, irresponsables i la resta de sinònims del diccionari de la demagògia. Després, una vegada la derrota es va fer –tornar a fer– efectiva, Santos Cerdán cames ajudeu-me cap a Ginebra, a tapar ferides, consolidat el seu paper de pastanaga, mentre Bolaños fa de pal. Mentrestant, el PSOE, amb cara de màrtir, amb paciència infinita davant aquests juntaires que no hi ha manera que es dobleguin, i la premsa amiga fent la gara-gara. És així com l’estafat es converteix en culpable, i l’estafador, en innocent.

La qüestió, tanmateix, és simple: no ha dit Puigdemont, per activa i per passiva, que l’acord d’investidura no el lliga a res més? No ha avisat Turull que no es deixarien enredar? No ha deixat clar Nogueras que ells van a defensar interessos de Catalunya i no aliances ideològiques? No han dit tots que res no els lliga als socialistes? És a dir, Junts no ha enganyat ningú, i només la prepotència del PSOE els ha fet creure el contrari. Farien bé de rectificar, perquè dijous serà un dia clau al Congrés i podrien tenir un nou disgust. El manual de l’estafador ja no serveix per guanyar temps.