Veneçuela com a arma llancívola
El que realment importa per al futur del règim de Caracas és la posició dels governs de Mèxic, Colòmbia i el Brasil, i saber qui serà el pròxim president (o presidenta) dels Estats Units
Veneçuela és el país del món –sense guerra pel mig– que pitjor acompliment econòmic ha tingut durant els últims vint anys. Si a això hi sumem que també és el país que ha patit la diàspora migratòria més gran (en termes relatius a la seva població) de l’hemisferi en l’últim mig segle, és fàcil adonar-se que el que ha passat en aquest país és, ni més ni menys, un drama. Un drama que ha tingut innombrables episodis a nivell polític, econòmic i social. Un drama que només és possible que es mantingui en peu gràcies a unes esplèndides reserves de petroli, que serveixen tant al Govern per sostenir-se en el poder com perquè altres països suposadament hostils no vulguin que, després de cada crisi, la sang arribi al riu ni que les seves empreses petroleres es quedin sense poder participar en el negoci del cru.
Amb tot, per analitzar el crític cas de Veneçuela cal assenyalar que ja fa un quart de segle que va començar la seva deriva. I si en un inici, amb l’arribada d’Hugo Chávez el 1999, semblava que l’economia del país –gràcies a la ingent pujada del preu del barril de petroli– entrava en un cicle de bonança i justícia, aviat es va veure que el projecte bolivarià tenia vol galinaci. Aquesta realitat es va constatar quan el preu del barril va començar a baixar i quan va ser obvi que els projectes econòmics populistes i faraònics (amb pretensions continentals) de Chávez ja no es podien sostenir. Posteriorment, el 2013, quan Nicolás Maduro va reemplaçar Chávez, el declivi estava servit: sense el carisma del primer ni els recursos del cru, el sistema ja no es podia sostenir a través del vot popular.
Havent desmuntat els fonaments productius del país previs a l’arribada de Chávez i havent arruïnat l’antiga administració de l’Estat per falta d’inversió i sense aconseguir construir una nova administració pròpia mínimament eficient, l’únic que li quedava a Maduro era el control polític de la seva formació, la fidelització de les forces armades i la policia, neutralitzar el poder judicial i electoral, i apaivagar (via expulsió o repressió) la dissidència. En aquest sentit, el cas veneçolà va ser pioner d’un lamentable fenomen anomenat "la tercera onada d’autocratització". Un fenomen polític que el think tank escandinau IDEA, en el seu últim informe, revela crític i assenyala que el pateixen el 25% de les democràcies actuals.
No obstant, en aquest article no pretenc analitzar 25 anys d’història política veneçolana, simplement procuro exposar que la crisi actual (l’última de moltes i una més de les que vindran) té arrels profundes i que, sense tenir una certa perspectiva de la situació veneçolana, cada esdeveniment –amb el seu soroll, cridòria i acusacions creuades– sembla tenir més rellevància de la que realment té. En aquest sentit s’ha de posar al lloc que li correspon tant la resolució comuna del Parlament de la Unió Europea sobre Veneçuela, on es considerava que el líder opositor Edmundo González Urrutia és el president legítim i democràticament elegit; així com la intensa cobertura mediàtica sobre l’arribada d’Edmundo González a Madrid i la gestió que se n’ha fet.
Sobre aquest últim episodi cal assenyalar que, si bé els ministres d’Afers Exteriors dels 27 països de la UE han insistit en la necessitat que Veneçuela publiqui les actes electorals, a l’hora de la veritat –i independentment de la resolució de l’Eurocambra– ni la Unió Europea ni els governs d’aquesta reconeixen el líder de l’oposició Edmundo González com a guanyador de les eleccions presidencials. No obstant, el que sí que realment importa per al futur del règim de Caracas és la posició dels governs de Mèxic, Colòmbia i el Brasil, i saber qui serà el pròxim president (o presidenta) dels Estats Units.
Mentrestant, observem com Veneçuela pateix una hemorràgia econòmica i demogràfica, sostinguda per un règim que ha aconseguit liquidar qualsevol indici de democràcia, i també donem fe que en la política espanyola Veneçuela és una arma llancívola que utilitzen la majoria de partits. Uns partits que pensen més en els seus interessos demoscòpics que en la ciutadania veneçolana.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
