Racisme en la societat

La immigració és, almenys ara per ara, la principal preocupació dels espanyols, segons el CIS. La notícia és sorprenent, atès que gairebé qualsevol es relaciona quotidianament amb immigrants que el proveeixen de serveis als quals no renuncia, i és degudament atès. No em refereixo a cambrers, cuidadors, netejadors o fins i tot metges. Em refereixo a la fruita i verdura que menja, a l’embotit que consumeix o a les peces de carn o els ous que té a la nevera. Tots aquests productes han necessitat una recol·lecció als camps, un treball a les granges, un processat o almenys un transport que gairebé cap nacional faria pels sous miserables que paguen als immigrants, fins i tot sense hores o abusos laborals com els que de vegades es detecten.

La pregunta és directa: ¿qui contracta tots aquests immigrants? Potser els que tant s’inquieten per la immigració haurien d’acudir a ells i preguntar-los si estan disposats a pagar més als seus treballadors perquè els llocs siguin atractius per als nacionals. Pot ser que també s’hagin de qüestionar sobre si estan disposats a tenir fills per assortir el país de persones d’aquí, i si creuen que treballar de camperol o de netejador és una feina digna, de les que et permeten presentar-te en societat. Potser llavors descobriran que el problema de base és la discriminació d’algunes tasques que la societat necessita, i que nosaltres no estem disposats a fer a baix cost i sense dret a vagues o altres mobilitzacions. Nosaltres, al cap i a la fi, hem nascut en la cultura dels drets humans. La majoria dels immigrants, no, i per això provoquen menys problemes als empresaris. Venen de dictadures i democràcies aparents, en les quals estaven ja acostumats a comportar-se com esclaus, sota amenaça de mort.

En realitat, a ningú li importa que els immigrants facin aquestes feines, i també a baix sou, perquè els preus del cistell de la compra, o dels bars, no es disparin. El que els molesta, l’únic que en realitat els molesta, és veure les seves estètiques, sentir les seves llengües o patir comportaments que tenen una agressivitat o una picardia que ja no és pròpia del nostre país, tot i que ho va ser. Se senten tan incòmodes com els alemanys dels anys seixanta/setanta, quan deien "porcs estrangers" als espanyols que anaven allà a treballar, es queixaven de la seva higiene, de la seva manera precària de vestir i que parlessin fort en els mitjans de transport o fessin festes al seu domicili que duraven més enllà de les onze de la nit. Tot això va passar, i ho van patir aquells immigrants, alguns dels quals van tornar i d’altres es van quedar, com els seus fills, que ja se senten tan alemanys que tampoc observen aquella conducta dels seus pares.

Hi ha qui té por d’una substitució cultural, o fins i tot lingüística, quan l’evidència demostra que, si alguna substitució s’acaba operant, és la de la seva cultura per la nostra, i en poques dècades. Fins i tot se’ls contagia el laïcisme que una gran part de la nostra societat professa. I és que, tret que s’afavoreixi la creació de guetos –el racisme els promou–, és impossible mantenir la cultura dels teus pares allà on no és majoritària. A tot estirar, queden plats, paraules o maneres de fer –no caminar amb les sabates posades a casa– que enriqueixen el país d’acollida, i sens dubte no els països d’origen, que han perdut per sempre aquelles persones.

No es pot canviar una persona que acaba d’arribar. Se li pot ensenyar la nostra cultura amb una persuasió que el porti a identificar el que molesta a cada lloc, procurant adaptar-se. Igual que nosaltres ens hem d’adaptar a aquests nous costums en la mesura que no siguin jurídicament inacceptables. I així disfrutaran de la democràcia, de la igualtat i de tota la cultura de drets fonamentals que no tenien al seu país. Pot ser que això inspiri alguns en aquells remots llocs. Ha passat abans. ¿Saben quants europeus van viatjar als Estats Units al segle XIX a "conèixer la llibertat"?

En tot cas, si malgrat tot el que s’ha explicat opten per rebutjar aquestes idees, almenys no siguin hipòcrites i paguin pel menjar, la roba o la neteja, cosa que permetria pagar un sou digne i amb futura feina estable a un fill seu. El contrari és fer trampes.