Sánchez i Puigdemont

Però governar sense majoria, o vegetar, és possible per un temps, però avançar, gens ni mica. ¿Sense aprovar lleis i sense pressupostos per segon any, tot i que l’economia tiri, però no com un tret?

A Sánchez no li agrada esmenar-se, però sembla que ho està fent. Dimarts va ordenar retirar la proposta de sostre de despesa que s’havia de votar avui, que va ser tombada al juliol pel PP, Vox i Junts, i que hauria tornat a ser derrotada amb els mateixos vots.

Després del viatge de divendres passat a Suïssa de Santos Cerdán –l’alfil per als tractes "escabrosos"– va assumir que Junts sempre votaria en contra. De tot. Sense sostre de despesa no hi hauria Pressupostos. I Sánchez els necessita per intentar acabar la legislatura i ser escoltat a Brussel·les. L’alfil va haver d’afegir que Puigdemont podia rectificar si el Govern també ho feia. I quedava ben patent que l’encara inquilí de Waterloo té la paella pel mànec.

Puigdemont no vol perdre pistonada i és un polític amb tants errors –la DUI del 2017, en la qual ni ell mateix creia– com també resilient. Cal reconèixer –agradi o no– que no és fàcil viure en l’ostracisme durant set anys i continuar sent l’amo del segon partit català. Però per evitar el declivi –la seva entrada i fuga de Catalunya el dia de la investidura d’Illa, prova tant audàcia com marginalitat– necessita ser reconegut com l’interlocutor Imprescindible. Amb majúscules. Els seus set diputats valen el seu pes en or.

I Puigdemont es creu maltractat per Sánchez. Primer, perquè la llei d’amnistia no se li ha aplicat. No pel Govern –que se la va jugar–, sinó pel Suprem. Però els fets són els fets. Segueix a Waterloo, ha de fugir de Barcelona com un quinqui, i esperar (com Junqueras) la decisió de Conde-Pumpido. El seu advocat, Gonzalo Boye, va revisar la llei, però Puigdemont no admetrà mai que potser es va equivocar.

La no-amnistia se li ha indigestat. Però que Salvador Illa sigui el president de la Generalitat gràcies a un pacte amb ERC –que a canvi diu haver conquerit l’anhelat concert econòmic– és un afront encara més gran al seu futur. L’independentisme dividit ha perdut la majoria que tenia al Parlament des del 2014, ERC vota Illa, i el PSC recupera la Generalitat i predica que Catalunya torna a la normalitat. ¿Normalitat amb Collboni (no Trias) a l’ajuntament i Illa a la Generalitat? Puigdemont no s’ho pot empassar.

El culpable és Sánchez. Ell el va fer president a Madrid, malgrat que havia quedat segon en les eleccions del 2023. I no ha sigut correspost. Sánchez no ha permès que ell sigui president –també va quedar en segon lloc– perquè no només ha apostat per Illa, sinó que l’ha fet guanyar al premiar ERC amb el concert. Sigui o no correcta l’equació, és la que exhibeix Puigdemont perquè el PSOE admeti que està en deute amb ell. I que exigeix aquest pagament.

Li va haver de deixar clar a Cerdán, que s’havia de tornar a visualitzar que ell, amb els set diputats de Junts, era el rei del mambo. I Sánchez que, contra el que va dir en el comitè federal, sap que no es pot governar sense majoria parlamentària, admet negociar el tracte (o la humiliació). Com va dir Enric IV de França, al convertir-se al catolicisme: "París bé val una missa". Per a Sánchez, París és seguir a la Moncloa i poder governar. És fred com el glaç.

Notícies relacionades

Oportunitats del postprocés

El porno, de beata a censura

És clar, Aznar repetirà, encara amb mes força, que "la Moncloa ja és una delegació del separatisme". Ell podria replicar, però no vol molestar més Puigdemont –i potser per això no va ser diumenge a la festa de la rosa de Gavà–, que, gràcies a la seva política de desinflamació, el PSC està al cor de la Generalitat. I Aznar s’encongiria d’espatlles: el PSC..., el cavall de Troia de l’independentisme.

Així estem. Les coses com són. Sánchez vol pressupostos. Puigdemont té set diputats. I el PSOE i el PP no es poden ni veure. Gairebé com catòlics i protestants a la França d’Enric IV.