Alfabetització periodística per a joves

Al món adult li costa entendre que, sovint, el que fan els adolescents mentre observen la seva pantalla és informar-se. L’scroll infinit de les xarxes socials i la seva capacitat per a la multitasca en pantalla els permet, alhora, jugar, comunicar-se, xafardejar, compartir la seva vida, stalkejar comptes aliens, lligar, entretenir-se i també informar-se. Les grans notícies, d’una manera o d’una altra, els arriben. La clau és justament aquesta: de quina manera.

Des del món del periodisme, fa temps que es reflexiona al respecte. Hi ha tones d’autocrítica, resumida en la dificultat que els mitjans de comunicació tradicionals han mostrat per entrar en el nou ecosistema mediàtic, cosa que ve a resumir-se en la frase "atraure les audiències més joves", el Sant Greal del sector. Hi ha molts laments també: des de la dificultat per generalitzar models de pagament per subscripció fins a la competència deslleial de múltiples comunicadors, influencers i creadors de contingut que competeixen en el mateix mercat de l’atenció i pel mateix pastís publicitari, sense destorbs com els codis deontològics i la responsabilitat editorial.

L’entorn digital no li presenta al periodisme reptes que li siguin desconeguts. El periodisme sap, des de fa temps, que les informacions presentades de manera sensacionalista, impactant, morbosa, exagerada o directament fraudulenta capten més atenció que les elaborades de manera rigorosa. També sap la professió des de fa molt que, en el mercat de l’atenció, aquest tipus d’informació és una manera de resoldre el compte de resultats, sobreviure i fins i tot obtenir beneficis milionaris. I tampoc és cap novetat que l’elecció d’un tipus d’informació o d’una altra té repercussió sobre l’opinió pública i la seva presa de decisions: pot servir com a exemple de tot això el Maine, Hearst i la guerra de Cuba, per allunyar-nos de la candent actualitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els periodistes, els editors, els anunciants, els governs i legisladors i l’opinió pública van navegar durant anys per aquestes aigües guiats pels codis deontològics i la responsabilitat editorial. L’equilibri era imperfecte, però permetia una conversa pública que establia un marc de versemblança, de sentit comú social i uns mínims consensos innegociables. Hi ha moltes maneres d’explicar els canvis en el panorama mediàtic des de l’any 2000, per posar una data. Una és la de la proliferació d’emissors que no estan subjectes a la responsabilitat editorial. No la tenen, ni la volen tenir, molts autoproclamats influencers i generadors de continguts ni tampoc les plataformes que els donen cabuda i difusió, les xarxes socials, des d’X fins a Facebook, passant per Instagram o TikTok. Sense ningú que es responsabilitzi del que es publica, tret dels mitjans tradicionals i uns quants periodistes i professionals d’altres sectors amb un elemental sentit de la responsabilitat, el biaix sensacionalista dels algoritmes (que busca i recompensa atraure la màxima atenció possible de com més gent millor) ha conduït a aquesta selva de fake news i discursos tòxics que amenaça els fonaments de la democràcia.

Urgeixen moltes coses: regulació, codis deontològics, innovació i creativitat en el periodisme, etcètera. Però també és imperatiu que la ciutadania defensi el seu dret a rebre informació veraç i que premiï i castigui segons la qualitat del servei informatiu que rep. I necessita ajuda per a això. L’alfabetització mediàtica és una eina essencial, sobretot en els joves, per lluitar contra la desinformació. El periodisme, de vegades opac en les seves pràctiques, l’hauria d’encapçalar, explicar-se més enllà dels grans principis per ser comprès. I apreciat.