Tenorio, la realitat i la ‘inquiokupació’

No cal que expliqui qui és Manu Tenorio: aquell que canta. Tampoc cal que expliqui el que aquests dies ha començat a girar sense control al seu voltant: el que crida. Tot va començar quan l’artista va denunciar públicament que uns inquiokupes portaven mesos sense pagar en un pis seu. El cantant va anar a les xarxes i els mitjans i va enunciar un discurs estereotipat: la queixa de la víctima. Va dir que tot estava en mans d’un advocat, però llavors, no obstant, els habitants del pis van sortir a la palestra i van assegurar que sí que pagaven, però no a Tenorio, sinó a Hisenda.

Segons la versió dels inquilins, el morós era Tenorio. Ells continuaven pagant el lloguer, van dir, però Hisenda embarga al cantant tota la quantia per un desfalc indeterminat. Els inquilins van acusar Tenorio de voler fer-los fora per destinar el pis a un ús turístic. La comunitat de veïns els va recolzar: van recalcar com de bons inquilins són els acusats d’okupes, van posar verd Tenorio i va ser llavors quan algú, a Podem, va pensar que tenia davant seu un bon filet sanguinolent amb què alimentar el relat que la inquiokupació és un invent de la televisió.

Manu Tenorio ha presentat a la tele un certificat segons el qual està al corrent de totes les seves obligacions tributàries. Abans d’això, va estar recorrent mitjans de comunicació on sembla que pretenien ajudar-lo, però el que va fer va ser tirar pedres sobre la seva reputació. Se’l va veure embogit, esbojarrat, també a internet, on va penjar un vídeo en què semblava estar molt borratxo i un reguitzell de tuits difícils de comprendre sense la influència de l’alcohol o la bogeria. Amb Alberto Herrera, a la COPE, va protagonitzar una de les entrevistes més boges que he vist. Va bramar al micròfon que li havia arribat un paper de devolució d’Hisenda i quan Herrera li va dir, molt seriós, que si volia dissipar el dubte només havia d’ensenyar un paper, Tenorio va jugar a la víctima irritada i va assegurar que el certificat triga 48 hores.

Hi ha dues possibilitats: la primera, que Tenorio hagi dit la veritat i els inquilins menteixin. Seria llavors un home enervat fins a l’extrem del ridícul per veure’s submergit en la calúmnia. La segona possibilitat és que Tenorio sí que tingués aquest deute, que el pagués ara, al veure’s ficat en l’embolic de la seva descontrolada exposició pública, i que Hisenda trigui un parell de dies a actualitzar les seves dades. Serien aquelles 48 hores que, segons Tenorio, triga sempre aquest certificat, cosa que em sembla difícil de creure.

Però sigui com sigui, tant siTenorio menteix com si diu la veritat, el que no té ni peus ni cap és utilitzar aquest cas per dir que la inquiokupació no és un tema rellevant. Utilitzar el percentatge de casos sobre el total de vivendes és tan capciós com utilitzar el nombre d’assassinats masclistes sobre el total de dones. Els grans problemes socials poden afectar percentatges reduïts de la població: vegeu l’anorèxia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Conec molt pocs propietaris de pisos al meu entorn, i entre ells ja he sabut almenys dos casos de prolongada inquiokupació. En un, els inquilins eren una família que es va quedar sense feina, i el propietari es preguntava quina classe d’Estat del benestar fa servir els petits propietaris com a substitut gratuït dels serveis socials. En l’altre, els inquilins eren directament uns penques. Per fer-los fora del pis va caldre entrar en un laberint de terminis judicials dilatats. L’estat en què va quedar la vivenda va fer necessària una reforma. El propietari no va recuperar ni un euro, i més endavant va saber que els seus inquiokupes vivien a prop i continuaven sense pagar.

A les televisions se senten disbarats sobre l’okupació amb anuncis d’alarmes a les pauses publicitàries. Això és cert. Però a Espanya hi ha una llei que ofereix molt poques garanties al propietari contra l’impagament. La inseguretat jurídica no afecta només qui té pisos, sinó qui en busca. L’escassetat d’oferta de lloguer i el disbarat interminable dels preus hi estan relacionats. I això és així, sigui quina sigui la veritat en el cas particular de Manu Tenorio..