Aprovació

Deia Rafael Sánchez Ferlosio, ho va deixar escrit, que "les úniques novetats de la cultura actual sembla que ja no són més que els aniversaris". I no li faltava raó al savi de Prosperidad. Vaig tenir la sort de conèixer-lo. Em va rebre, de vint-i-un botó i cellajunt, a la seva casa d’aquest barri madrileny. A Ferlosio no li agradava l’espontaneïtat i, per això, era poc amic de les entrevistes, tot just en donava. Però per intermediació d’un amic, el seu editor llavors, em va concedir una estona de xerrada l’abril del 2015.

Tenia, com dic, raó l’autor d’El Jarama (covarda, no em vaig atrevir a preguntar-li per la seva obra més coneguda, sabedora de les seves reticències) en el que sostenia sobre les efemèrides i els seus usos i abusos periodístics. Tot i que hi ha cites ineludibles, obligades, per la mitologia que arrosseguen i enclouen, i en una d’aquestes em trobo en aquests moments sumida, presa, seria el correcte, ja que no faig altra cosa més que llegir a i sobre l’autora que la protagonitza.

La setmana vinent, el 4 d’octubre, es compliran 50 anys del suïcidi d’Anne Sexton, els versos del qual, en especial els seus Poemes d’amor, m’han acompanyat tota la meva vida adulta. Repassant l’hemeroteca dels dies posteriors a la seva mort, m’he trobat una cosa que li va dir a la també escriptora Erica Jong quan aquesta li va confessar el "terror" que sentia davant la possibilitat de publicar un nou poemari: "No t’obsessions amb la recepció del llibre. La qüestió és seguir endavant; tens tota una vida de treball per endavant; no té sentit perdre el temps esperant l’aprovació. Tots la volem, ho sé, però la qüestió és arribar-hi honestament; aquest és l’objectiu".

L’autora de poemes com La menstruació als quaranta o L’avortament sabia bé del que parlava, ja que el crític James Dickey va escriure una devastadora ressenya sobre Tots els meus éssers estimats (1962), el seu segon llibre, al The New York Times. La poeta va retallar aquest tros de diari i el va guardar a la seva cartera, on la seva filla Linda el va trobar la nit de la seva mort.

Quan va morir, Sexton estava considerada una de les veus més influents de la poesia nord-americana de la segona meitat del segle XX, però després del seu nom venia sempre el cognom confessional, que avui podria traduir-se com autoficció, un gènere que, sorprenentment, en les dones sol comportar descrèdit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És aprovació, sí, el que anhelem, i nerviosisme, quan no ansietat, el que experimentem una vegada entregat el llibre a l’editorial. Després, ens preocupa el judici del lector, és clar, però mai tant com el sumaríssim a què ens sotmetrà la crítica, majoritàriament masculina. Són ells, sobretot, els que decidiran si el que hem escrit és bo, digne, acceptable, correcte, prescindible, irrellevant, fallit. I si, amb sort, rebem un copet a l’esquena, ens enfrontarem a la següent novel·la amb una certa i innocent il·lusió, sense ser conscients que el paternalisme és una de les pitjors manifestacions del masclisme.

En això pensava, recordant les paraules d’Anne Sexton a Erica Jong, mentre repassava les crítiques d’Intermezzo, el nou llibre de Sally Rooney. Renego, i desconfio, de les etiquetes, literàries, generacionals, sexuals, de gènere, i les deesses m’han deslliurat d’haver d’exercir el ressenyisme il·lustrat. Només sé que vaig disfrutar molt llegint la novel·la de Rooney, una història, escrita amb una sensibilitat exquisida, sobre el dol, la pèrdua, les absències i com els afectes condicionen la nostra vida. Llegeixin-la. Les conclusions sempre han de ser pròpies.