Espeternecs d’una situació anòmala

És evident que les resolucions judicials solen ser en moltes ocasions difícils d’entendre, no només pel seu contingut, que, s’hi estigui o no d’acord, pot acabar sent finalment intel·ligible, sinó per la complexitat del procediment i la seva alarmant lentitud, que fan que l’enrevessada tramitació acabi progressant a un ritme aliè al dels fets que estan sotmesos a la seva consideració. Més encara quan el procés en qüestió va generant notícies, moltes vegades contradictòries. Sempre s’ha dit que la justícia espanyola camina massa a poc a poc per al que serien les exigències d’imparcialitat, equitat i objectivitat. Sembla, no obstant, que no és l’única que porta una velocitat pausada. Ahir, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va rebutjar definitivament els recursos presentats per Carles Puigdemont i Toni Comín l’estiu del 2019 –han passat cinc anys– contra la decisió del llavors president del Parlament Europeu que no els va deixar assumir immediatament el seu lloc d’eurodiputats perquè no havien sigut acreditats per la Junta Electoral espanyola. No ho havien sigut perquè no van anar al Congrés dels Diputats a prometre la Constitució, com és requerit per la legislació espanyola. Un episodi més del joc del gat i el ratolí al qual van jugar els dirigents de Junts i la justícia espanyola en el terreny de les institucions europees.

No obstant, l’expresident de la Generalitat i el seu exconseller van acabar ocupant els seus escons a l’Eurocambra i van exercir el seu càrrec durant tota la passada legislatura. El TJUE resol finalment que el president del Parlament Europeu no podia llavors apartar-se de la llista de diputats electes que les autoritats espanyoles li havien notificat oficialment, perquè no disposa de competències per contradir decisions que corresponen exclusivament als òrgans jurisdiccionals espanyols. La tardana decisió d’ahir, en canvi, podria portar ara com a conseqüència que Comín es vegi impossibilitat a accedir de nou al seu escó, malgrat haver sigut elegit en les eleccions europees del mes de juny passat, ja que continua sense venir a prometre la Constitució.

El que ha passat amb les actes dels dos eurodiputats catalans i aquest exemple del vaivé europeu és un resultat més d’una fase del procés (fugida, accés a les institucions europees per esquivar l’acció de la justícia espanyola i pols judicial per buscar que aquesta ensopegués amb una desautorització arribada de Europa) que hauria d’haver quedat ja absolutament amortitzada després de l’aprovació de la llei d’amnistia. Sigui quina sigui l’opinió que es tingui d’aquesta mesura de gràcia, de les intencions que la van moure, els arguments que la fonamentaven i els resultats que buscava, una de les seves virtuts hauria sigut un girar full que no acaba d’arribar per les objeccions de gran part de l’estament judicial a aplicar la legislació aprovada per les Corts Generals. Tenen motius els magistrats (com va fer la nova presidenta del CGPJ) per defensar que no se’ls pot negar l’exercici de les seves funcions a l’hora d’interpretar una norma en el marc del conjunt del marc legislatiu. Igual que és lícit qüestionar-se algunes de les seves motivacions. Seria d’esperar que, més d’hora que tard, la solució de la situació dels líders del procés pendents de l’aplicació de l’amnistia s’aclareixi a Espanya i, amb això, en aquest embolic jurídic a Europa deixi de tenir sentit.