El veto ideològic als experts immobiliaris

El pensament asfixiant és aquell que ni tan sols perd el temps a argumentar les seves posicions perquè les considera superiors moralment. En qualsevol conversa, es dona per descomptat que la política educativa s’ha de fer d’acord amb els mestres i les mestres, majoritàriament funcionaris públics que, com a tals, defensen els seus interessos corporatius amb, com a mínim, tant afany com defensen els dels alumnes. Una cosa semblant passa amb els jutges. És una manera de pensar transversal a l’esquerra i a la dreta. No passa el mateix en el cas del sector de la vivenda. Els operadors immobiliaris són, en el pensament asfixiant, un lobby que defensa els interessos dels dolents dolentíssims perquè aquest és un sector en el qual no hi ha ningú que se salvi. Vaja, se’ls tracta com si en matèria educativa consideréssim que tots els mestres són abusadors o tots els jutges corruptes. La fàbrica ideològica de l’Observatori DESC, on es va covar, per exemple, Ada Colau, vocifera, sense ni tan sols argumentar, que la vivenda és un dret amb el qual no es pot comerciar. Aquest pensament envolta els debats ciutadans a Barcelona.

El cas més espectacular és el de la vivenda. Barcelona fa una dècada que aplica les polítiques fabricades en l’entorn de DESC i l’únic que ha aconseguit és encarir el preu dels pisos, dels lloguers i ressuscitar pràctiques pròpies dels anys del desenvolupisme com el lloguer per habitacions. Gairebé tot el que s’ha fet ha provocat l’efecte contrari al desitjat. I els autors d’aquesta barrabassada intel·lectual encara es permeten cada any mirar de boicotejar The District, una fira d’operadors immobiliaris que reuneix 12.000 experts a Barcelona, entre els quals es troben inversors i fons, junt amb gent que sap de què va el tema de la vivenda. Amb la vivenda passa una mica el mateix que amb l’emergència climàtica. No utilitzin l’emergència habitacional o climàtica per fer negocis, tampoc ideològics.