Microplàstics, l’enemic invisible

La presència de residus plàstics als mars i oceans és ja una realitat tangible present a la consciència ciutadana, després d’haver vist múltiples exemples de la degradació provocada pels polímers que no són biodegradables. Però més enllà del que arriba a la simple vista hi ha un problema més gran, el dels anomenats microplàstics o nanoplàstics, les partícules microscòpiques que s’estan convertint en una de les principals preocupacions de la comunitat científica. Partícules que oscil·len entre un i cinc mil·límetres, però que també responen a magnituds molt menors: investigadors de l’IDAEA-CSIC han arribat a detectar nanoplàstics de 0,7 micres a l’aigua de l’aixeta, tenint en compte que 100 micres corresponen, aproximadament, al diàmetre d’un cabell.

Fa 20 anys, a la revista Science un equip dirigit pel doctor Richard Thompson va ser el primer a dibuixar el concepte de micro o nanoplàstics. Ara, el mateix equip ha publicat un altre estudi en el qual es contempla l’omnipresència d’aquestes partícules no només al medi marí, sinó també als rius, tenint en compte el cicle natural de l’aigua, i així mateix, a l’atmosfera.

En el temps transcorregut des d’aquest primer estudi han augmentat en un 50% i es preveu que la presència de microplàstic al medi ambient dobli les seves xifres el 2040. S’han detectat en 1.300 espècies d’éssers vius, en altituds com l’Everest, a l’aigua de boca o a l’aire que respirem, però també hi ha traces minúscules al cos humà: a la sang, als pulmons, a la llet materna, als testicles i a les artèries. Es calcula que per ingerir un gram de plàstic seria necessari beure 625.000 litres d’aigua, però aquí, evidentment, no resideix la qüestió.

La problemàtica es xifra justament en la ubiqüitat d’aquest fenomen, integrat ja a la cadena tròfica i que es tem que pugui provocar alteracions greus en la salut, a medi o llarg termini. La preocupació passa per revisar dos paràmetres: d’una banda, investigar l’impacte del plàstic en si mateix, i els seus possibles efectes com a disruptors endocrins, substàncies que alteren el funcionament normal del cos; d’una altra, la incidència dels compostos químics (se n’utilitzen més de 100.000 en l’elaboració de plàstics) que atorguen, per exemple, color i resistència.

Les xifres són certament espectaculars i fan créixer les veus d’alerta. Una coalició internacional de científics pressiona perquè es prenguin mesures urgents que passen, necessàriament, per un control dels processos de producció, cosa que correspon a les Administracions i a la responsabilitat de les empreses, i a una modernització de les instal·lacions de depuració d’aigua per crivellar amb més eficiència aquests materials, però també a actituds que corresponen a la nostra responsabilitat individual, amb una reducció clara de l’ús de materials plàstics, una pràctica conscient i sense relaxació dels processos de selecció dels nostres desaprofitaments per facilitar el reciclatge i reduir la seva dispersió al medi ambient. n