Pisos pels núvols

Ja no són només els més febles, sinó que part de la classe mitjana no pot accedir a un pis de lloguer i encara menys –tret que es tingui un coixí personal o familiar– a la compra en propietat. La vivenda ja és un problema que amenaça l’equilibri social (pagar pel lloguer el 40% del salari és un drama) i una de les causes de l’escassa natalitat, de les més baixes d’Europa.

Tothom pretén resoldre el drama amb remeis que a curt termini semblen quimèrics (molta més vivenda pública) i a mitjà i llarg termini, contraindicats (més control dels lloguers). Però els lloguers no han pujat per l’egoisme dels propietaris sinó perquè l’oferta de nous pisos ha caigut ni més ni menys que un 27% des del 2001. I per això, i davant una demanda que creix (a Catalunya hem passat de 6 a 8 milions), els preus s’han disparat un 58% segons l’Observatori del Lloguer.

El problema no es pot resoldre amb pedaços, sinó combatent les raons de la decreixent oferta del lloguer. Una, a Espanya hi ha poca vivenda pública (amb prou feines un 2% respecte a una mitjana del 9% a la UE i un 20% en certs països). La causa és que construir vivendes costa molts diners, el sector públic té números vermells i tampoc sap construir i administrar vivendes. És la constatació del que ha passat amb governs de diferent color i que segueix després de sis anys de Govern Sánchez (i a Barcelona vuit de Colau). No siguem negatius, però el dèficit de vivendes (150.000 a Catalunya segons el president Illa) no es pot solucionar només amb més vivenda pública.

Hi ha polítics realistes que ho comencen a admetre. Illa diu: "Sobretot cal construir; hi ha un problema d’oferta" (EL PERIÓDICO, 24 de setembre). El ministre Carlos Cuerpo deia a Josep Cuní divendres que hi ha un problema de poca oferta de vivenda. Carles Mundó, exconseller d’ERC, ha escrit que "només amb l’increment de l’oferta es pot impactar en els preus" (Ara, 20 de setembre).

Canviar la llei del sòl

Augmentar l’oferta exigeix canviar la llei del sòl (perquè n’hi hagi més de disponible). El PSOE i el PP prou que ho saben, però no saben ni volen votar junts. I escurçar els tràmits burocràtics. Segons Illa, una nova vivenda triga quatre anys (dos de permisos i dos d’obres). I com que el sector públic no té ni prou diners ni experiència, cal incitar el sector privat a invertir en el lloguer. A la pràctica, però, s’està fent el contrari.

Notícies relacionades

Oportunitats del postprocés

El porno, de beata a censura

La ineficàcia contra els ocupes desincentiva. I protegir els vulnerables és just i necessari, però no amb càrrec al propietari, que se’n pot anar del sector, o de l’Estat i tot. I extremar el control de lloguers pot ser útil a curt termini (pa per avui) perquè ajuda els que ja tenen un pis de lloguer, però també gana per demà perquè, com s’està veient, disminueix l’oferta de lloguer i dispara els preus. Limitar els pisos turístics o els lloguers de temporada són més pedaços. L’únic camí seriós és una liberalització prudent i raonable dels nous lloguers. No és fàcil perquè quan es millora un barri els preus tendeixen a pujar. I els que viuen de lloguer poden acabar pagant la festa. ¿Com es combina la necessària protecció amb la convenient liberalització?

Fa anys que l’esquerra espanyola (i catalana) predica –només comença a rectificar amb timidesa– que la solució és controlar més els lloguers per frenar la maligna voracitat de promotors i propietaris. Malgrat que –en vista del panorama– els resultats són exactament els contraris. El dogmatisme sobre la vivenda (inclòs el Govern) comença a sonar tan arcaic com aquell vell eslògan falangista que deia a Franco que el remei era "la revolució pendent".